Archive for the ‘Viatges’ Category

Viatge a la costa atlàntica nord (VII) – juliol 2011

Avui ha fet un dia esplendid. La llum era intensa sobre la ria de Vigo. Hem estat a Arcade, un poblet a la vora del mar. Concretament  hem anat a la platja do Peirao, on l’aigua era fresca però valia la pena de capbussar-s’hi, junt amb els peixos que voltaven per allí, alguns d’uns dos pams que em feien pensar en llobarros. Aquí i allà suraven algues diverses, també al terra, junt amb restes de cloïsses enmig de la sorra.

A la vora, enmig d’uns rocs coberts d’algues que la marea havia deixat al descobert, lluia el blanc nacarat d’una valva d’ostra, acompanyada per un banc d’alevins figissers. De tant en tant, uns metres enllà, algun peix saltava fora de l’aigua per desapareixer unes dècimes de segon més tard sota el blau lluent. El vent bufava i aixecava una multitud de petites onades que recobrien la ria d’escates tremoloses i espurnejants. Endinsat allí fins on encara feia peu, observaba l’espectacle de llum, mentre la marea seguia baixant, deixant a la vista amplies franges riberenques acolorides pel mantell d’algues i bassals.

I ara torno a ser a Salvaterra, un poblet vora el Miño on hem passat aquests darrers dies. Es ja el darrer dia del viatge, i assegut davant el portàtil, escrivint aquestes ratlles, sento ja nostàlgia sense haver marxat. El retorn fins a Andorra en cotxe és llarg, però confio que en parar de tant en tant per fer un descans ens topem amb algun lloc interessant on poder fer alguna fotografia i recollir alguna mica d’aquest preuat material que són els bons records.

Anuncis

Viatge a la costa atlàntica nord (VI) – juliol 2011

Aquests darrers dies ha tornat a fer calor. Friestas, prop de Valença, a Portugal, és un bon lloc per pendre un bany al riu. Les aigues no són tèrboles malgrat trobar-nos al curs final del Miño, segurament a causa de la presa que hi ha més amunt. Hi ha certa corrent i no és que estigui l’aigua gaire calenta, però val la pena. Surant amb el cap submergit es veu perfectament el fons lluent d’arenes granítiques on emergeixen petits bivalbs.

Viatge a la costa atlàntica nord (V) – juliol 2011

A la banda portuguesa del riu Miño, en aquest cas Minho, trobem Valença.  Vam visitar l’interior de les muralles, on els estrets carrerons es troben acolorits per la multitud de tovalloles, licors i estris variats que les botiguetes disposen a l’exterior. Els colors clars dominen les façanes, on crida l’atenció les ornamentacions ceràmiques i les formes de les finestres. Aquell 22 de juliol ens va fer un dia molt assolellat, de forma que el blanc d’algunes parets resultava d’una intensitat sublim.

Viatge a la costa atlàntica nord (VI) – juliol 2011

A l’esquerra del riu Miño, ja en terres portugueses, trobem Monção i el seu mercat, on cols, pollets, plats, cassoles, tovalloles, calces i calçotets es donen cita en un espai annex a la ciutat. Des d’allí es veuen unes muralles a tocar del poble molt semblants a d’altres existents a Gal·lícia.

Viatge a la costa atlàntica nord (III) – juliol 2011

Baiona és un poblet costaner obert a l’Atlàntic, situat no gaire lluny de la ria de Vigo. Nombroses embarcacions al seu port, un passeig marítim agradable, un recinte enmurallat. En aquesta ocasió l’ambient gris va deslluir la visita. Tot i això, perquè no posar unes quantes imatges de l’indret?

Les onades picaven sense descans la costa rocallosa sota les muralles mentre uns ocells negres que desconec es dedicaven a surar sobre les aigües submergint-se  de tant en tant llarga estona.

Viatge a la costa atlàntica nord (II) – juliol 2011

De camí cap a Gijón vam parar una estona. Em trobava ja una mica cansat de conduir i vaig decidir aturar el cotxe en llegir el prometedor cartell indicador de Villaviciosa. Ja era una mica tard, així que no vam dinar però si que vam poder passejar una estona.

Els carrer estrets i empedrats del nucli antic resultaven agradables. Moltes façanes cridaven l’atenció per la seva composició de formes i algunes per l’aspecte antic que els donava el haver travessat més d’un segle. En un dels carrers em va sorprendre una botiga de joguines, amb un aparador a vessar de ninotets, d’aquells que de nen hauria desitjat observar durant hores.

Viatge a la costa atlàntica nord – juliol 2011

Sortim el divendres al vespre d’Andorra en direcció a Lleida. Durant la tarda he fet una darrera sortida per la muntanya abans de passar el que queda de juliol lluny d’aquí. Al matí següent, despres de recollir els quatre trastos que quedaven a l’habitació d’estudiant que ara deixo, encaro el cotxe en direcció a Saragossa. Sota un sol implacable discorren els quilòmetres, els camps erms i els poblets. Avancem per la nacional, no he volgut entrar a l’autopista des d’un bon principi, no cal còrrer tant en aquesta ocasió perquè faré el trajecte en dos dies.

Tot i ser dissabte trobo algun camió, alguna caravana, i costa avançar. Llisquem al llarg d’aquesta linia sinusoidal que solca el semidesert aragonés, observant les immenses taques blanques de carbonats que afloren a banda i banda del trajecte, les mates que soporten fermament les condicions i segueixen endavant sense preguntar-se si serà o no trascendent llur existència, acumulant quilòmetres horitzó enllà. Arribant a Bujaraloz poso a zero el comptaquilòmetres, i sí, hi podia haver pensat abans. Passo Saragossa força més depresa del que marquen els senyals.

Navarra discorre força ràpid a l’altre banda de la finestra, tot és una mica més verd ara. Hem parat fa una bona estona. Veig núvols solcant el cel, llurs formes sempre m’atreuen, els cúmuls de formes capritxoses que el meu inconcient s’entesta a associar a formes conegudes, els estrats, com suaus mantells que anuncien canvis. Entrem al país Vasc. Veig muntanyes, verdes, boscs frondosos, faigs en abundància pel que veig des de l’autovia. Túnels, parets de roca tallades per la via que travessem, un ambient fresc. Paro una estona vora un poble. Es pintoresc, m’atreu. La vegetació és eurosiberiana, però força diferent de la de casa meva. M’agrada.

L’autovia de muntanya mena el cotxe entre cingleres imponents. Mica a mica anem descendint. Devem portar gairebé 400 quilòmetres, és hora de parar a dinar, s’ha fet tard. Andoain surt escollida.

Una estona més de cotxe, recorrent els quilòmteres que hi ha fins el litoral. Es tot tant verd, el relleu ja esdevé més suau. Arrivem a Donostia (San Sebastian) i travessem la vila. Es veu un edifici imponent alçat damunt un promontori.  Seguim un passeig a la façana litoral. Aturo el cotxe. Es un espai atractiu.

L’oceà. L’immens oceà apareix aquí. Les seves aigües,  lluents sota el sol de la tarda, piquen la costa rocallosa. La platja de la Concha, les embarcacions del port, les botiguetes del passeig, l’illa que hi ha just davant. Molta gent voltant, i també damunt la sorra a tocar de les onades. Hi ha qui salta des dels murs del port a l’aigua. Arriben ara les barques d’una competició. Es prepara una bona festa per aquesta nit, els músics assagen damunt l’escenari muntat a les portes de la vila. Es tard, cal seguir el camí previst.

L’autovia en direció a Santander discorre prop del mar. La vista és maca. Entrem a Cantabria. Ara plou, fort a estones. Amb el capvespre arribem a aquesta vila, i la percebo gris sota el plugim, amb massa banderes i un ambient, almenys a la zona turística, molt pijo i que contrasta amb el viscut a San Sebastian.

Matí amb pluja. Ens dirigim cap a Gijón i pel camí surt el sol. El paisatge esdevé preciós. Deixem el mar i el camí discorre llavors per l’interior, cap a Lugo. La carretera flueix entre la boscúria. Les hores passen i arribem a Ourense, i desprès a Salvaterra. De nou l’oceà no queda gaire lluny per molt que no el pugui veure des d’aquí.

Projecció de diapositives sobre la fauna i la flora d’alguns espais naturals del sud-est Asiàtic

   Des de l’Associació per la defensa de la natura (ADN) us convidem a una projecció de diapositives sobre la fauna i la flora d’alguns espais naturals del sud-est Asiàtic. El fotògraf Òscar Dominguez compartirà amb nosaltres imatges i comentaris de les seves experiencies en llocs com els Parcs Nacionals de Phu Kiew, Khao Yai i Kaeng Krachan a Tailàndia, el Parc Nacional del Mount Kinabalu a Borneo (Malàisia) i la Reserva Natural de Tangkoko a l’illa de Sulawesi a Indonèsia.

   Us esperem aquest divendres 24 d’abril a les 21:30h
al Centre de Congressos d’Andorra la Vella,
a la Plaça del Poble

Actualització: la xerrada va tenir un èxit notable de participació.  Gràcies als assistents pel vostre entusiame, us esperem en properes edicions!

Vora el riu

  La persiana està un xic massa baixa. Tot i això veig una muntanya tota verda d’arbres, amb casetes disperses, com petits cubs de guix. És a l’altra banda del riu, el Minyo. Hi ha força llum encara. Sento els cants d’uns ocells que no veig, potser s’amaguen dins la verdor, vora la via del tren. a escassos vint metres d’on sóc ara. L’aire que travessa la finestra és tebi, et fa suar lleugerament, és agradable. Des del menjador arriben unes rialles, alguna conversa. I així passen les hores fins que fassi fresca i sortim a fer un vol. S’està bé en aquest lloc.

  Tenia ganes de visitar de nou aquest indret. Els eucaliptus, malgrat fer malbé el medi original, tenen un no se què que m’agrada. La seva olor intensa, els troncs esvelts que deixen caure llargues tires d’escorça, el gravat que figura a les seves llavors madures… També hi ha pins molt grans, i unes pinyes enormes comparades amb les dels pins d’Andorra. Probablement són pinastres, amb unes agulles llarguíssimes i punxegudes. M’encanta literalment voltar pels caminets, ficar-me a voltes dins el bosc, entre les falgueres i sentir aquell aroma que desprenen les coniferes.

   A cada racó hi ha plantes que desconec i el millor, o pitjor, és que n’hi ha una pila d’al·lòctones. Faré el treball de final de carrera sobre aquest tipus de plantes i vaig aconseguir un llibre sobre aquesta temàtica a la peninsula ibèrica. Passejant per aquí es fàcil reconeixer al peu d’un mur, a la vora d’un camp, en un test, algunes de les plantes que figuren a les imatges d’aquest llibre. Bastanta gent de Gal·lícia viatjà temps enrere al continent americà. Degueren portar plantes d’aquells indrets de forma voluntaria com a ornamentals o bé sense saber-ho, en forma de llavors enganxades a les mercaderies que portàven. Aquest fet explicaria la presencia d’una part de les plantes exòtiques que es troven per aquí, aclimatades i espavilant-se pel seu compte, algunes d’elles sent fins-hi tot invasives.

   Caminant, veus que la terra brilla. Hi ha cristalls per tot arreu, probablement siguin de quartz. Es magnífic. Vull tornar a veure l’atlàntic. Sempre que l’he vist apareixer darrere un turó he sentit alguna cosa especial.

2889-88510

Galícia II

Dimecres vaig tornar de Galicia, amb un inoblidable sabor, imatges per recordar, un ambient d´una certa verdor animada. Les boires en aproximar-nos de lluny cap a les ries, el primer dia, a les 7 del matí, sortint d´una nit passada al cotxe, veient discorrer inperturbables els cartells amb els kilometratges pendents.

Vaig dir al Sergi que posaria una imatge, a veure si en trio una. Em torna al cap els boscos mixtos, on apareixia gairebé sempre l´eucaliptus, amb els seus rebrots de verd platejat despres d´haver passat un foc, esdevenint amos d´indrets on hi havia potser roures feia uns anys. Em recordo de la llenya, descarregada d´un tractor i col.locada en piles en una mena de celler. Troços de llenya, alguns d´eucaliptus, d´altres de roure, alguns lleugers i per mi desconeguts. Una feina agradable, reconfortant, com la d´unes hormigues preparant-se per l´hivern.

Vam estar a casa del meu cunyat, una casa antiga i acollidora. El poble, Arbo, era tranquil, amb cases fetes de blocs de granit blanc. Vam estar a Vigo i Cangas.

L´aigua era freda, aixi com el vent al damunt del vaixell. La costa atlantica es més freda que la mediterrania. En teoria, els animals que hi visquin seran de forma mes globular i de major tamany que els de mars mes càlids, com ho proven els elements plantonics per exemple. No vaig passar-hi prous dies com per veure fauna local pero m´hagues agradat.

En una casa antiga ens van ensenyar velles fotografies. En una d´elles el germà de la meva novia va reconeixer a la llunyania una cosa que jo hauria d´haver vist: la silhueta dels eucaliptus. Tindré que buscar informacio sobre l´arribada d´aquest arbre a galicia ja que sembla ser per tant molt mes antiga la seva presencia del que creia. Em vaig endur tambè unes plantes del fons d´una font. Les he plantat al meu aquari dins una capsa de gelat a veure si sobreviuen. Ja posaré imatges 😉