Medecorba pels estanys Forcats

Un dia esplèndid el passat 15 de setembre. Vaig assistir com a guia en pràctiques a una sortida del club pirinenc al cim del Medecorba (2914 m). Boscúries, landes d’abarset, pastures brillants sota el sol, extenses superfícies rocoses i el blau dels estanys.

El bosc muntà d’avellaners, boix i pi roig no va trigar gaire a quedar enrere. Un cop al Pla de l’estany, la temperatura va anar canviant. Remuntant el vessant fins passar sobre les cascades, s’apreciava amb claretad la superfície de l’antic estany, ara colmatat i convertit en una planícia conquerida per la vegetació de pastura.

Si us atureu una estona a vora els rierols que travessa el camí podreu observar vegetació pròpia d’indrets aigualosos d’alta muntanya. Vigileu on poseu el peu, hi ha una mica de pendent. Aquests rierols es precipiten unes desenes de metres enllà per damunt d’un gran penyasegat formant unes caigudes d’aigua molt agradables de veure des del camí, com segurament haureu observat una estona abans. Aquest indret tan agradable en època estival esdevé perillós un cop nevat a causa del risc d’allau que genera aquí la forma del relleu i la pendent.

El camí remunta un llom i es dirigeix cap a un collet. Al fons d’una clotada, al nord del camí, hi havia encara una pala de neu el dia que vam pujar. Passat el collet, entrem en un nou escenari. Els estanys Forcats dormiten al fons del circ defensat per les parets de la Roca Entravessada i del Medecorba. La llum del migdia omple l’immens paratge. Al sud del primer estany, una pala de neu llisca fins a les aigües. Cal travessar-la amb prudència. Desprès, el camí desfila sobre les grans roques d’esquist. Els seus plegaments tortuosos són testimonis d’èpoques llunyanes, com sorgides de les profunditats per enfilar-se cap a l’atzur. A mitja pujada apareix esplèndid el segon estany, cobert en part encara per immensos blocs de glaç surant sobre les aigues color blau polar.

Circ glacial dels Forcats

Des del coll, entre els dos grans cims, el paisatge s’obre en direcció a la veïna Catalunya. S’observen ara els estanys de Baiau. El vent es fa present, la sensació de fred s’accentua. Ens afanyem a pujar en direcció al cim. Mica a mica, buscant el millor pas dins el roquissar, ascendim fins al Medecorba. Les vistes són impressionants. Davant nostre, la vall de Soulcem, la Pica d’Estats, Baiau, la Roca entravessada, el Madriu al sud est, la Serrera, el port del Rat. Just darrere el Medecorba, al nord oest, veig un cim que em resulta espectacular per la seva forma cònica i la disposició de les grans roques que hi afloren, caldrà tornar-hi.

Vessant del Medecorba

Pica d’Estats, al centre

Aneto i glaciar de la Maladeta, al fons

Vall de Solcem sota la boira

Un mar de núvols cobreix, immens, l’horitzó cap a l’Occitània sota un cel blavíssim. La glacera del a Maladeta sembla veure’s en la llunyania. La nit passada va pedregar, i, com si d’una nevada es tractés, multitud de boletes de glaç s’amuntegaven en cordons al vessant nord del Medacorba mentre que a la part andorrana, solana, ja gairebé no en quedava.

Baixem a poc a poc, procurant no fer lliscar pedres pendent vall. Davant nostre, el vessant de la Roca Entravessada imposa respecte. De tornada dinem prop d’una bassa penjada sota el coll, a recer del vent. El retorn es va fer pel mateix camí que el de pujada, deixant enrere a poc a poc el domini de la roca i el glaç, els herbeis lluents al vent i els esquitxos dels rierols fins endinsar-nos un cop més dins el silenci del bosc.

Panoràmica des de la collada dels Forcats

Volta sobre Xixerella

Resseguint la carretera que puja a l’estació d’esquí d’Arinsal de La Massana arribem a una corba (una de les situades més a l’est) amb una mica d’aparcament. Des d’allí hi ha un camí que puja en direcció al coll de Turer. I en part això és el que s’ha fet aquest matí de juny en una sortida de la formació de guiatge en muntanya de l’EFPEM. Cap a les 6h30 guanyàvem alçada pel camí costerut fins travessar el fons del tàlveg i una zona on crida l’atenció l’absència d’arbres de certa dimensió: és una zona de pas d’allaus.

A partir d’aquí, el camí es fa més planer, travessem una obaga amb abundància d’abarset, nabiu, pa de cucut, i algun buixol, soldanel·la, saxífragues d’ombra, falgueres com el blècnum, barrejats dins l’ambient ombrívol del sotabosc d’una pineda de pi negre amb avets.*

En poca estona deixem enrere el bosc i remuntem la carena entre aquesta obaga i la solana de Xixerella, passant el límit del bosc. Som sota l’Alt de la Capa, la vista és amplia. Ahir encara va nevar, deixant un polsim glaçat sobre els vessants més alts. Un juny dels que ja no es troben.

A la imatge anterior, Alt de la Capa i voltants. A part de la neu que ha quedat de l’hivern, es veuen vessants enfarinats en els dies anteriors.

Encara queda molta neu en altitud. A la imatge, a sota de la nostra posició hi ha Xixerella. En segon pla, a la dreta, s’observa l’estació de Pal. Just darrere seu, cim del Carroi. Al fons i des de la dreta, zona de Prat Primer amb el Pic Negre, cap a l’esquerra Torre dels Soldats, Raconada de la Maiana amb la cresta dels Estanyons i el Madriu a sota, Tosa del Braibal al treç esquerra culminant la solana del Madriu.

* pa de cucut: Oxalis acetosella, buixol: Anemone nemorosa, soldanel·la: Soldanella alpina, saxífraga d’ombra: Saxifraga umbrosa, blècnum: Blechnum spicant

De la Plana a Font-Verd, una sortida al Madriu per una tarda d’abril

Les temperatures primaverals ja van arribant, així que aquesta tarda he pogut pujar fins a Font-Verd en samarreta (també duia bambes, però encara és massa aviat per això, hi ha clapes de neu des del roc de l’Estall). Per baixar ja tocava posar-se màniga llarga. He aprofitat la volta per fer alguna fotografia.

Des de més amunt del pont Sasanat estem ja prou enlairats com per veure força cims del nord-oest del Principat. Al centre, el Coma Pedrosa. Encara queda molta neu aquest abril.

Als prats dels voltants d’Entremesaigues floreix ja el safrà de muntanya (Crocus vernus).

Dins la flor s’amaguen els 3 estams característics de la família Iridaceae. Entre aquestes peces emissores de pol·len trobem un estil amb l’extrem dividit en tres estigmes. En aquestes dates comença ja a guarnir els prats de les fondalades amb multitud de taques lilàcies o blanques, que aniran pujant en altitud conforme arriba la primavera als prats de major alçada. Les fulles porten una línia central blanca. Si apareix tant de sobte just en acabar l’hivern, és gràcies a haver passat l’hivern en forma de bulb dins el sòl. En millorar les condicions, disposa de reserves suficients com per florir ràpidament formant una flor de considerables dimensions respecte el tamany de la planta.

A les roques assolellades no és difícil trobar representants del gènere Sedum, els crespinells, sorgint d’alguna escletxa en companyia de líquens o molses. Es tracta de crassulàcies, plantes amb fulles d’aspecte inflat i plenes d’aigua, amb un tipus de metabolisme diferent del de bona part de la resta de plantes del seu entorn.

Ja ens trobem al desglaç i les aigues del Madriu guanyen cabal, escolant-se entre els blocs en forma de petites cascades.

Al sotabosc viu una planta que inicia la floració durant l’hivern: el marxívol  (Helleborus foetidus). les flors d’aquesta ranunculàcia destaquen sobre la fullaraca del bosc malgrat ser d’un color verd groguenc. A casa nostra és freqüent en boscos caducifolis com per exemple les rouredes de la obaga d’Andorra la Vella i Escaldes.

Des del Roc de l’Estall, si mirem en direcció a la solana veurem les canals d’allau que baixen de la Tossa del Braibal, tallant el bosc de pi negre. Les allaus de neu i les baixades de roques renoven constantment la vegetació que s’hi fa. En aquests indrets no es troben arbres gaire vells, ni tampoc arbres poc flexibles que es trenquin i que no rebrotin com els passa als nostres pins a partir de pocs anys de vida. Al seu lloc trobem caducifolis com els avellaners. A la imatge s’aprecia bé la importància de la massa de caducifolis a la base de les canals d’allau així com una renglera que ressegueix la canal de la dreta.

Sobre el Roc, l’aigua que regalima omple les concavitats de la roca granítica formant petits tolls. La granota roja (Rana temporaria) ho aprofita per pondre-hi els ous. Les postes, en forma d’aglomerats gelatinosos, inicien ja el seu desenvolupament malgrat la fredor de les aigües. A la fotografia es pot observar que els ous ja han experimentat varies divisions.

A partir d’aquí, en direcció al refugi de Font-Verd, el camí es trobava cobert per plaques de neu freqüents.

En poca estona arribem a Font-Verd, on trobem una font d’aigües molt fredes. Allí l’aigua varia pocs graus la seva temperatura entre l’estiu i l’hivern, de manera que les plantes que hi creixen no troben una diferencia tan acusada entre estacions com ho fa la resta. En ple hivern hi trobarem plantes ben verdes.

Una sortida gratificant per una tarda d’abril, com un bany de llum, d’imatges de bosc, de muntanya. Et canvia, com canviaran aquests paisatges amb l’avenç del desglaç i l’aparició de les primeres flors. Fins llavors!

Passeig per Sorteny

A mitjans del passat setembre vaig visitar part d’un camí on no havia estat des del mateix mes de 1995, quan per l’aniversari d’un club es va fer una sortida fins el pic de l’Estanyó, amb dinar i cursa d’orientació inclosa. En aquella ocasió hi havia més d’un pam de neu vora el cim. De bon matí les roques de les tarteres brillaven sota el gel de la nit.

Jo tenia 15 anys. Durant la sortida vaig reconèixer una persona amb qui havia compartit classe temps abans i fou amb ella i el seu pare que férem cim. L’altre dia mentre tornava de l’estany (no vaig dirigir-me al pic) vaig veure la pala dretíssima per on vam tornar, i vaig intuir el punt de la carena per on baixàvem mig corrent i on vaig quedar com un jefe fotent-me  de morros per un descuit. Quins temps. Espero que els hi vagi molt bé.

Desprès d’observar una estona amb els prismàtics i comprovar que l’estiu allí dalt ja s’havia acabat, vaig desfer camí pel bosc. Alguna moixera de guilla, algun avet, abarsets acompanyant el pi negre. Aviat hi tornaria a haver neu.

Sortida Perafita – Madriu agost 2012 / 3a part

Les marmotes xiulen al nostre pas, poc desprès de que deixar enrere el coll de la Maiana, en els darrers prats i tarteres abans d’entrar al bosc. Baixem per la forest de l’Estall Serrer. El camí s’esmuny entre el pi negre i l’abarset, ginebrons nans, clapes de pastures i molleres. Mentre avancem en direcció al fons de vall, anem trobant diferents plantes, com les milfulles, les xicoies, la fetgera blanca, i d’altres encara,  que malgrat trobar-nos ja a mitjans d’agost decoren l’entorn amb la seva floració.

Travessem el riu Madriu i resseguim el GR fins al refugi del riu dels Orris. Travessant el Pla de l’Ingla, la imatge de la cresta dels Estanyons és immensa. Al refugi dinem i decidim tornar, s’ha fet tard. Un bany de peus a les aigües fredes del Madriu i marxem cap a Escaldes.

Passem de nou el Pla de l’Ingla, des d’on fem una ullada al pic de la Maiana , molt diferent de com es veu des de la banda de Perafita. Deixem enrere Font Verd, el Roc de l’Estall, Ramio, Entremesaigües.

Arribem al pont Sasanat quan ja no hi toca el sol. Des d’allí observo un cop més aigües amunt. Veig les parets rocoses de sobre Entremesaigües, cobertes encara de llum. Tornaré aviat.

Sortida Perafita – Madriu agost 2012 / 2a part

Fa fresca, a la meva vora hi ha l’Enzo, un gos que ha dut el Manel. M’ha vingut a veure varis cops, com si li calgués sentir alguna veu enmig de la planura herbada on ens trobem. Potser només comprova que no hem escapat a voltar o a veure marmotes sense avisar-lo. El cel s’il·lumina a poc a poc per l’est. Ja no veig la lluna, ni els estels. La llum del sol pica ja a les puntes dels cims, acolorint-los. Baixa pels vessants, amarant prats i boscos. Surto del sac i camino una estona, allunyant-me. Passejo pel bosc, entre pins negres, ressegueixo el rierol. Arribo de nou a les pastures. L’herba hi brilla a contrallum, resplendeix.

Desprès d’esmorzar i encabir sacs i estoretes dins les motxilles, ens enfilem en direcció a la Maiana. Els núvols alts suavitzen els colors. A estones donen a l’ambient un aspecte grisenc.

El vent és considerable quan arribem al coll de la Maiana. Allí deixem les motxilles i remuntem en direcció al cim. Es podien fotografiar diferents plantes adaptades a la vida a l’alta muntanya, com Gentianella campestris.

Des del pic de la Maiana la vista és espectacular. Encara queda molt camí per fer així que ens en tornem aviat. En deixar enrere el coll, el vent s’encalma i la sensació tèrmica torna a ser d’estiu. Ens dirigim a l’Estall Serrer.

Continuarà

Sortida Perafita – Madriu agost 2012 / 1a part

Si miro enrere, en els meus records com a muntanyenc hi retrobo un lloc destacat per a les valls del Madriu i de Perafita. Foren un extraordinari entorn de descoberta que, de mica amb mica, vaig anar recorrent amb companys o en solitari. Amb tretze anys era una aventura resseguir el riu a estones, de roca en roca, fins gairebé Ramio amb un company d’Escaldes, en Manuel Rispolez. L’any següent aniria fins a l’Illa, aquest cop sol. Uns anys desprès recorreria els cims amb altres companys, com en Julien Marot, en Jordi Pia o en Manel Flinch. Ara, amb 32 anys i moltes sortides a la memòria, he de dir que continuo observant el bosc, les fonts, les enlairades crestes, amb semblant emoció.

Aquest passat 11 i 12 d’agost vam fer amb en Manel i en Xavi un itinerari circular dins les àrees de Perafita i del Madriu. Vam sortir d’Engolasters en direcció a Coll Jovell i Ramio, en comptes de pujar per Entremesaigües. Vam remuntar la obaga de Ramio, travessant el bosc del Ròdol fins canviar de vall i arribar a Perafita, on ens van rebre multitud de marmotes poc abans de trobar el refugi que s’insinua en segon terme a la següent imatge.

No podíem anar a sopar sense fer una visita a l’estany de la Nou. Les seves aigües brillaven a les acaballes d’una tarda a estones plujosa.

No gaire lluny del refugi vam estendre els sacs i allí vam dormir, sota les constel·lacions i el pas de les fugaces Perseides que poguérem observar lliscant sobre la fosca. No feia gaire fred, només alguna mica de vent, lo just per recordar-nos que malgrat ser agost estàvem a 2200 metres. Quan encara era negra nit, en direcció a la Maiana sorgí un resplendent quart de lluna.

Continuarà

Algunes imatges de l’espai Ransol – Meners – Serrera [17 agost 2011]

La Cabaneta, des de sota el coll dels Meners

Vista cap a Seignac des de sota el coll dels Meners

Vall d’Incles: un tomet sota l’estany de l’Isla

El passat 12 de novembre varem anar amb en Sergi i la Montse a fer una volta a Incles. Concretament vam ser a l’esplanada situada al peu del vessant que mena a l’estany de l’Isla i al pic d’Anrodat. Aquesta zona força plana em figuro que deu ser un antic estany colmatat i transformat ara en mollera, travessada per diversos meandres i on l’aigua forma interessants jocs de llum. En cas d’haver resseguit l’esplanada hauriem anat a parar al capdamunt del port d’Incles.

Llum de bosc

Al matí aparto una mica la cortina i a l’altra banda de la finestra veig la muntanya. Observo el bosc, els colors, el relleu.  Contemplo la seva llum immensa que m’omple. Busco desesperadament com captar la seva essència i guardar-me-la per sempre. Fixo la mirada en el verd lluent dels bedolls, el blavís del pi roig, arbre a arbre, resseguint la marca que insinua en la forest el tímid rierol que s’hi endinsa, travessant en l’ombra la boscúria. La mirada escapa, fugissera, fins la carena, on es retalla la silueta dels pins i qui sap si d’algun avet, fins perdre’s per uns instants blau enllà.