Còmics traduïts al català

Ara ja fa uns anys vaig traduir al català dos còmics  obra de l’astrofísic francès Jean-Pierre Petit. Els seus còmics científics han estat traduits a nombroses llengües i l’associació Savoir Sans Frontières els posa gratuitament a disposició del públic en general.

Les traduccions que vaig realitzar són:

L’Economicó

El títol original en francès és L’Economicon. Aquest còmic tracta de forma divertida i amb bones dosis d’humor l’aparició i funcionament dels sistemes econòmics.

La Ventafocs 2000

El títol original és Cendrillon 2000. S’hi reescriu  la història de la Ventafocs emprant detalls actuals.

Continuant

Bé, fa mesos que no escric res, es veu que va a temporades, com les estacions. No he sortit gaire a la muntanya aquest darrer estiu, almenys no tant com m’hauria agradat. Vaig pujar un cop més a la Portelleta al juliol, en aquesta ocasió amb el Franc. La capçalera de la vall del Madriu és magnífica, així com ho és la resta de la vall.

El treball de final de carrera el vaig defensar ja fa uns dies, en una tarda que ara ja sembla tan llunyana… I ara toca continuar, en principi fent un segon cicle que ara mateix no em vé pas gaire de gust. Deixarem passar les vacances, possiblement merescudes, per tal d’enfocar-ho amb més objectivitat.

Les festes nadalenques ja són aquí. Un any més retrobarem pel carrer antics companys que feia temps que no veiem, persones que sorgeixen de l’oblit, sovint per retornar-hi. I és que com passa el temps… sembla que fos l’any passat que em passejava pel pati del Lycée. Recordo la llum de mig matí, asseguts als bancs pintats de vermell, la gent, els companys, els encerts, els errors, les ocasions perdudes, fragments de converses, neguits, il·lusions, les finestres de les aules on passaven les hores… Massa anys han passat, i encara, de tant en tant, la nostàlgia em captiva.

T’agrada llegir?

www.gutenberg.org, un espai francament interessant on trobem multitud d’obres literaries. Hi trobareu també escrits en català, tant textos originals com traduccions a partir d’altres llengües.

L’heura

   Altre cop a la biblioteca de lletres. Està prop de casa, aquí a Lleida, en un antic edifici amb patis interiors i parets – algunes – on l’heura s’enfila amb tenacitat, insuflant un aire fresc al conjunt. Des de la biblioteca però, la vista fuig cap al vitrall central. Els vidres – més aviat sembla plàstic, per la suau curbatura que descriuen a la base – permeten veure una especie de calaix rogenc, bé actualment d’un marró apagat, una estructura insipida feta de petits totxos. En altres ocasions m’ha agradat aquest petit espai enjardinat. Potser fou la llum oblicua de la tarda enjolivant la capçada del cedre, potser les tórtores jugant dins l’estança. Avui el conjunt m’apareix com un espai prismàtic, tapissat això sí per una voluptuosa catifa d’heura. La mateixa que la dels patis interiors imagino. El cel és gris. Fa una estona hi havia una tórtora asseguda sobre una branca, però ha marxat, suposo que aburrida per un conjunt tan insípid.

Solà del Carroi

   He arribat a casa ja de nit i amb una mà adolorida en haver-se topat amb una argelaga. Hi ha un camí de gran recorregut que puja en direcció al Carroi des del rec del solà. Té trams pendents, alguns tarterosos, inclús amb grans blocs on fer acrobàcies. El boix és omnipresent, junt amb ginebrons, pins, i algun roure marcescent. Un cop a la divisoria d´aigues, havent observat la vall des del mirador de granit que allí hi havia, hem fet mitja volta. Una sortida curta però agradable, espero que el Franc posi alguna foto al seu bloc.

 Sí, tinc el bloc una mica oblidat, ja fa dies que no poso gran cosa. Les assignatures s’han endut una part del temps lliure, però ha valgut la pena. Per altra banda, des de fa uns mesos estic treballant en un projecte que em resulta molt interessant i que esdevindrà el meu treball de final de carrera. Una part de la feina gira entorn als programes d´informació geogràfica i la presa de dades a camp. Em permet passejar bastant! Més endavant posaré alguna imatge interessant de coses que em vagi trobant, alguna captura de pantalla… 🙂

Comerç Just i Banca ètica

No m´he pogut resistir a copiar uns conceptes que apareixen a http://www.festacj.org/que.htm,

Ja saps què és el Comerç Just?
És una forma alternativa de comerç que busca aconseguir unes relacions comercials més equitatives entre els països rics del Nord i els països pobres del sud del planeta.

El Comerç Just té en compte valors ètics i mediambientals, enfront dels criteris exclusivament econòmics del comerç tradicional i es basa en els següents principis: 

Preu just que cobreix el cost de producció dels articles

Retribució digna pel treball

Respecte pels drets humans i laborals

Eradicació de l’explotació infantil

Beneficis socials per les comunitats productores

Respecte pel medi ambient

I què vol dir això de Banca Ètica…?

Ens hem preguntat mai…Com utilitzen els bancs els nostres diners? Serveixen per fabricar armes o perjudicar el medi ambient? Poden els meus estalvis contribuir al desenvolupament d’altres països, comunitats, persones?

La Banca Ètica és una alternativa als bancs convencionals que respon a aquestes preguntes. És una altra forma d’estalviar i invertir que combina els beneficis socials amb els beneficis econòmics. Comptes d’estalvi, fons d’inversió o dipòsits a termini que pretenen l’ús ètic dels diners i aposten per empreses responsables socialment i ambiental.

La banca ètica implica les persones i la seva capacitat d’estalvi en projectes que busquen el desenvolupament, la redistribució de la riquesa i la protecció del medi ambient a qualsevol lloc del planeta.

Tenen la transparència com a principi fonamental.

Escolta-ho en el vent

Remenant la discografia he anat a parar a blowin’ in the wind, versió en català. Anomenada escolta-ho en el vent i cantada en aquesta ocasió per Gerard Quintana i Jordi Batiste. La lletra parla d’una situació esdevinguda malauradament perenne. N’agafo un extret d’aquí.

Per quants camins
l’home haurà de passar
abans que arribi a ser algú?
Quants mars haurà de creuar un colom blanc
per dormir a la platja assegut?
Quants canons més hauran de disparar
abans que per fi es quedin muts?

[…]

Quantes morts més ens caldran, amic meu,
per saber que ha mort massa gent?

[…]

Quant temps la gent haurà de seguir
per guanyar-se la llibertat?
Quantes vegades podrem girar el cap
fingint que no ens n’hem adonat?

Això, amic meu, només ho sap el vent;
escolta la resposta dins del vent.

 Poc desprès, seguint per la lletra g, he arrivat a Guns n’ Roses i he escoltat una part de l’àlbum Chinese Democracy. El nom és esplendidament oportú vista la situació actual al Tibet i a la pròpia Xina, on les llibertats dels individus no arriben ni a la categoria de paper mullat. La mentida i el terror s’esplaien arreu.

 Fa unes setmanes vaig llegir Hegemonia o supervivencia, de Noam Chomsky. Una obra diria que de referencia, on es posa en evidencia l’estrategia poc digna de grans potencies mundials, entre elles els Estats Units com a protagonista indiscutible. Un llibre que enganxa i on sovint la vergonya aliena embarga el lector a canvi d’aportar claus per entendre la situació actual. Voldria creure que l’escalada de conflictes actual puguès invertir-se, sense haver de passar per un màxim. Hi ha molta gent amb bons sentiments i grans idées però es veu que als organs de decisió deuen ser minoria. Malgrat això, vull creure que amb bona voluntat es poden fer grans coses.

Pardals

   Hi ha un cedre davant meu. Les seves branques, elegants, toquen un altre arbre, despullat per l’hivern. Darrere la vidriera, els pardals s’esmunyen gràcils de branca en branca mentre a la llunyania del carrer veí una filera d’arbres que no sabria des d’aquí reconèixer configura un seguit d’esferes de verdor, donant vida a la ciutat.

   Voltat de llibres, endreço el correu, observo l’estança de la biblioteca, la gent. Deixo passar el temps. Alumnes i professors van passant, amunt i avall. Els ordinadors conformen una especie de ferradura amb el jardí al capdamunt. Llançant mirades efímeres a dreta i esquerra és fàcil imaginar que està fent cadascú. El company de classe que somriu llegint una pàgina graciosa, la noia de jersei verd que s’enduu la mà a la boca en un gest alhora reflexiu i preocupat pel treball que té que fer, i el més divertit és saber que molts d’ells estan realitzant ara el mateix exercici que jo.

   Un parell de tórtores han aterrat sobre els arbres del davant. Desconec el que s’estaran explicant. Finalment marxen carrer enllà, igual que jo.

The secret house

   Ahir a la nit vaig acabar de llegir aquest llibre de David Bodanis, en la seva traducció “Los secretos de una casa”, que es pot trobar a la biblioteca pública de Govern. L’autor s’esplaia descrivint a escala microscòpica el que succeeix en una casa mentre els inquilins s’ocupen de les seves tasques quotidianes sense adonar-se de res. Bacteris flagel·lats que fugen a gran velocitat damunt d’una taula humida, partícules flotants que triguen dies en arribar al terra, tribus d’àcars que colonitzen teixits assaborint la nutritiva pols, desperfectes nanomètrics que es produeixen en els materials més inversemblants cada cop que els usem son alguns dels temes que aquesta novel·la científica tracta amb força rigor i algunes il·lustracions. Entretinguda i instructiva.

La fin de l’État de droit

Entretien avec Jean-Claude Paye, auteur de « La fin de l’État de droit ». Franchement intéressant.