Medecorba pels estanys Forcats

Un dia esplèndid el passat 15 de setembre. Vaig assistir com a guia en pràctiques a una sortida del club pirinenc al cim del Medecorba (2914 m). Boscúries, landes d’abarset, pastures brillants sota el sol, extenses superfícies rocoses i el blau dels estanys.

El bosc muntà d’avellaners, boix i pi roig no va trigar gaire a quedar enrere. Un cop al Pla de l’estany, la temperatura va anar canviant. Remuntant el vessant fins passar sobre les cascades, s’apreciava amb claretad la superfície de l’antic estany, ara colmatat i convertit en una planícia conquerida per la vegetació de pastura.

Si us atureu una estona a vora els rierols que travessa el camí podreu observar vegetació pròpia d’indrets aigualosos d’alta muntanya. Vigileu on poseu el peu, hi ha una mica de pendent. Aquests rierols es precipiten unes desenes de metres enllà per damunt d’un gran penyasegat formant unes caigudes d’aigua molt agradables de veure des del camí, com segurament haureu observat una estona abans. Aquest indret tan agradable en època estival esdevé perillós un cop nevat a causa del risc d’allau que genera aquí la forma del relleu i la pendent.

El camí remunta un llom i es dirigeix cap a un collet. Al fons d’una clotada, al nord del camí, hi havia encara una pala de neu el dia que vam pujar. Passat el collet, entrem en un nou escenari. Els estanys Forcats dormiten al fons del circ defensat per les parets de la Roca Entravessada i del Medecorba. La llum del migdia omple l’immens paratge. Al sud del primer estany, una pala de neu llisca fins a les aigües. Cal travessar-la amb prudència. Desprès, el camí desfila sobre les grans roques d’esquist. Els seus plegaments tortuosos són testimonis d’èpoques llunyanes, com sorgides de les profunditats per enfilar-se cap a l’atzur. A mitja pujada apareix esplèndid el segon estany, cobert en part encara per immensos blocs de glaç surant sobre les aigues color blau polar.

Circ glacial dels Forcats

Des del coll, entre els dos grans cims, el paisatge s’obre en direcció a la veïna Catalunya. S’observen ara els estanys de Baiau. El vent es fa present, la sensació de fred s’accentua. Ens afanyem a pujar en direcció al cim. Mica a mica, buscant el millor pas dins el roquissar, ascendim fins al Medecorba. Les vistes són impressionants. Davant nostre, la vall de Soulcem, la Pica d’Estats, Baiau, la Roca entravessada, el Madriu al sud est, la Serrera, el port del Rat. Just darrere el Medecorba, al nord oest, veig un cim que em resulta espectacular per la seva forma cònica i la disposició de les grans roques que hi afloren, caldrà tornar-hi.

Vessant del Medecorba

Pica d’Estats, al centre

Aneto i glaciar de la Maladeta, al fons

Vall de Solcem sota la boira

Un mar de núvols cobreix, immens, l’horitzó cap a l’Occitània sota un cel blavíssim. La glacera del a Maladeta sembla veure’s en la llunyania. La nit passada va pedregar, i, com si d’una nevada es tractés, multitud de boletes de glaç s’amuntegaven en cordons al vessant nord del Medacorba mentre que a la part andorrana, solana, ja gairebé no en quedava.

Baixem a poc a poc, procurant no fer lliscar pedres pendent vall. Davant nostre, el vessant de la Roca Entravessada imposa respecte. De tornada dinem prop d’una bassa penjada sota el coll, a recer del vent. El retorn es va fer pel mateix camí que el de pujada, deixant enrere a poc a poc el domini de la roca i el glaç, els herbeis lluents al vent i els esquitxos dels rierols fins endinsar-nos un cop més dins el silenci del bosc.

Panoràmica des de la collada dels Forcats

Ophrys speculum

Les flors d’algunes orquídies tenen formes sorprenents. És el cas de la Ophrys speculum, anomenada mosques blaves segons llegeixo a la Flora manual dels Països Catalans. Ara que, ben mirat, hi ha alguna flor que no sigui sorprenent vista de ben a prop?

L’exemplar de la imatge es trobava al Segrià, no gaire lluny de Lleida. La forma de la flor imita un insecte concret, esperant que aquest hi vagi i transporti les bosses de pol·len fins a una altre flor. Com s’arriba a aquest extrem d’especialització, aquesta mimesi increïble?

Sota terra, les orquídies presenten tubercles que els permeten sobreviure durant l’època desfavorable i reaparèixer quan les condicions milloren.

Pel que fa a les orquídies de les nostres contrades, a l’associació ADN es va publicar ja fa uns anys un llibret que recull les diferents espècies d’Andorra, amb el títol “Andorra Orquídies Orchidées Orquideas Orchids”. Si el voleu consultar, us podeu posar en contacte amb aquesta associació a través de la seva web i també el podeu trobar en algunes biblioteques.