Passeig per Sorteny

A mitjans del passat setembre vaig visitar part d’un camí on no havia estat des del mateix mes de 1995, quan per l’aniversari d’un club es va fer una sortida fins el pic de l’Estanyó, amb dinar i cursa d’orientació inclosa. En aquella ocasió hi havia més d’un pam de neu vora el cim. De bon matí les roques de les tarteres brillaven sota el gel de la nit.

Jo tenia 15 anys. Durant la sortida vaig reconèixer una persona amb qui havia compartit classe temps abans i fou amb ella i el seu pare que férem cim. L’altre dia mentre tornava de l’estany (no vaig dirigir-me al pic) vaig veure la pala dretíssima per on vam tornar, i vaig intuir el punt de la carena per on baixàvem mig corrent i on vaig quedar com un jefe fotent-me  de morros per un descuit. Quins temps. Espero que els hi vagi molt bé.

Desprès d’observar una estona amb els prismàtics i comprovar que l’estiu allí dalt ja s’havia acabat, vaig desfer camí pel bosc. Alguna moixera de guilla, algun avet, abarsets acompanyant el pi negre. Aviat hi tornaria a haver neu.