Viatge a la costa atlàntica nord – juliol 2011
Sortim el divendres al vespre d’Andorra en direcció a Lleida. Durant la tarda he fet una darrera sortida per la muntanya abans de passar el que queda de juliol lluny d’aquí. Al matí següent, despres de recollir els quatre trastos que quedaven a l’habitació d’estudiant que ara deixo, encaro el cotxe en direcció a Saragossa. Sota un sol implacable discorren els quilòmetres, els camps erms i els poblets. Avancem per la nacional, no he volgut entrar a l’autopista des d’un bon principi, no cal còrrer tant en aquesta ocasió perquè faré el trajecte en dos dies.
Tot i ser dissabte trobo algun camió, alguna caravana, i costa avançar. Llisquem al llarg d’aquesta linia sinusoidal que solca el semidesert aragonés, observant les immenses taques blanques de carbonats que afloren a banda i banda del trajecte, les mates que soporten fermament les condicions i segueixen endavant sense preguntar-se si serà o no trascendent llur existència, acumulant quilòmetres horitzó enllà. Arribant a Bujaraloz poso a zero el comptaquilòmetres, i sí, hi podia haver pensat abans. Passo Saragossa força més depresa del que marquen els senyals.
Navarra discorre força ràpid a l’altre banda de la finestra, tot és una mica més verd ara. Hem parat fa una bona estona. Veig núvols solcant el cel, llurs formes sempre m’atreuen, els cúmuls de formes capritxoses que el meu inconcient s’entesta a associar a formes conegudes, els estrats, com suaus mantells que anuncien canvis. Entrem al país Vasc. Veig muntanyes, verdes, boscs frondosos, faigs en abundància pel que veig des de l’autovia. Túnels, parets de roca tallades per la via que travessem, un ambient fresc. Paro una estona vora un poble. Es pintoresc, m’atreu. La vegetació és eurosiberiana, però força diferent de la de casa meva. M’agrada.
L’autovia de muntanya mena el cotxe entre cingleres imponents. Mica a mica anem descendint. Devem portar gairebé 400 quilòmetres, és hora de parar a dinar, s’ha fet tard. Andoain surt escollida.
Una estona més de cotxe, recorrent els quilòmteres que hi ha fins el litoral. Es tot tant verd, el relleu ja esdevé més suau. Arrivem a Donostia (San Sebastian) i travessem la vila. Es veu un edifici imponent alçat damunt un promontori. Seguim un passeig a la façana litoral. Aturo el cotxe. Es un espai atractiu.
L’oceà. L’immens oceà apareix aquí. Les seves aigües, lluents sota el sol de la tarda, piquen la costa rocallosa. La platja de la Concha, les embarcacions del port, les botiguetes del passeig, l’illa que hi ha just davant. Molta gent voltant, i també damunt la sorra a tocar de les onades. Hi ha qui salta des dels murs del port a l’aigua. Arriben ara les barques d’una competició. Es prepara una bona festa per aquesta nit, els músics assagen damunt l’escenari muntat a les portes de la vila. Es tard, cal seguir el camí previst.
L’autovia en direció a Santander discorre prop del mar. La vista és maca. Entrem a Cantabria. Ara plou, fort a estones. Amb el capvespre arribem a aquesta vila, i la percebo gris sota el plugim, amb massa banderes i un ambient, almenys a la zona turística, molt pijo i que contrasta amb el viscut a San Sebastian.
Matí amb pluja. Ens dirigim cap a Gijón i pel camí surt el sol. El paisatge esdevé preciós. Deixem el mar i el camí discorre llavors per l’interior, cap a Lugo. La carretera flueix entre la boscúria. Les hores passen i arribem a Ourense, i desprès a Salvaterra. De nou l’oceà no queda gaire lluny per molt que no el pugui veure des d’aquí.
Muntanya i altres històries 
Q maco q és el nord d’Espanya, jo quina enveja!!!
Coincideixo amb el kgun10, quina enveja!
M’agafen ganes d’agafar el cotxe i sortir a fer quilòmetres 😉
Un lloc on em quedaria varis dies és a San Sebastian. De fet tota aquella zona del país Vasc té molt bona pinta. Potser es podria fer una Xino Xanoak, no Carles?