Viatge a la costa atlàntica nord (VII) – juliol 2011

Avui ha fet un dia esplendid. La llum era intensa sobre la ria de Vigo. Hem estat a Arcade, un poblet a la vora del mar. Concretament  hem anat a la platja do Peirao, on l’aigua era fresca però valia la pena de capbussar-s’hi, junt amb els peixos que voltaven per allí, alguns d’uns dos pams que em feien pensar en llobarros. Aquí i allà suraven algues diverses, també al terra, junt amb restes de cloïsses enmig de la sorra.

A la vora, enmig d’uns rocs coberts d’algues que la marea havia deixat al descobert, lluia el blanc nacarat d’una valva d’ostra, acompanyada per un banc d’alevins figissers. De tant en tant, uns metres enllà, algun peix saltava fora de l’aigua per desapareixer unes dècimes de segon més tard sota el blau lluent. El vent bufava i aixecava una multitud de petites onades que recobrien la ria d’escates tremoloses i espurnejants. Endinsat allí fins on encara feia peu, observaba l’espectacle de llum, mentre la marea seguia baixant, deixant a la vista amplies franges riberenques acolorides pel mantell d’algues i bassals.

I ara torno a ser a Salvaterra, un poblet vora el Miño on hem passat aquests darrers dies. Es ja el darrer dia del viatge, i assegut davant el portàtil, escrivint aquestes ratlles, sento ja nostàlgia sense haver marxat. El retorn fins a Andorra en cotxe és llarg, però confio que en parar de tant en tant per fer un descans ens topem amb algun lloc interessant on poder fer alguna fotografia i recollir alguna mica d’aquest preuat material que són els bons records.

Còmics traduïts al català

Ara ja fa uns anys vaig traduir al català dos còmics  obra de l’astrofísic francès Jean-Pierre Petit. Els seus còmics científics han estat traduits a nombroses llengües i l’associació Savoir Sans Frontières els posa gratuitament a disposició del públic en general.

Les traduccions que vaig realitzar són:

L’Economicó

El títol original en francès és L’Economicon. Aquest còmic tracta de forma divertida i amb bones dosis d’humor l’aparició i funcionament dels sistemes econòmics.

La Ventafocs 2000

El títol original és Cendrillon 2000. S’hi reescriu  la història de la Ventafocs emprant detalls actuals.

Viatge a la costa atlàntica nord (VI) – juliol 2011

Aquests darrers dies ha tornat a fer calor. Friestas, prop de Valença, a Portugal, és un bon lloc per pendre un bany al riu. Les aigues no són tèrboles malgrat trobar-nos al curs final del Miño, segurament a causa de la presa que hi ha més amunt. Hi ha certa corrent i no és que estigui l’aigua gaire calenta, però val la pena. Surant amb el cap submergit es veu perfectament el fons lluent d’arenes granítiques on emergeixen petits bivalbs.

Viatge a la costa atlàntica nord (V) – juliol 2011

A la banda portuguesa del riu Miño, en aquest cas Minho, trobem Valença.  Vam visitar l’interior de les muralles, on els estrets carrerons es troben acolorits per la multitud de tovalloles, licors i estris variats que les botiguetes disposen a l’exterior. Els colors clars dominen les façanes, on crida l’atenció les ornamentacions ceràmiques i les formes de les finestres. Aquell 22 de juliol ens va fer un dia molt assolellat, de forma que el blanc d’algunes parets resultava d’una intensitat sublim.

Viatge a la costa atlàntica nord (VI) – juliol 2011

A l’esquerra del riu Miño, ja en terres portugueses, trobem Monção i el seu mercat, on cols, pollets, plats, cassoles, tovalloles, calces i calçotets es donen cita en un espai annex a la ciutat. Des d’allí es veuen unes muralles a tocar del poble molt semblants a d’altres existents a Gal·lícia.

Viatge a la costa atlàntica nord (III) – juliol 2011

Baiona és un poblet costaner obert a l’Atlàntic, situat no gaire lluny de la ria de Vigo. Nombroses embarcacions al seu port, un passeig marítim agradable, un recinte enmurallat. En aquesta ocasió l’ambient gris va deslluir la visita. Tot i això, perquè no posar unes quantes imatges de l’indret?

Les onades picaven sense descans la costa rocallosa sota les muralles mentre uns ocells negres que desconec es dedicaven a surar sobre les aigües submergint-se  de tant en tant llarga estona.

Viatge a la costa atlàntica nord (II) – juliol 2011

De camí cap a Gijón vam parar una estona. Em trobava ja una mica cansat de conduir i vaig decidir aturar el cotxe en llegir el prometedor cartell indicador de Villaviciosa. Ja era una mica tard, així que no vam dinar però si que vam poder passejar una estona.

Els carrer estrets i empedrats del nucli antic resultaven agradables. Moltes façanes cridaven l’atenció per la seva composició de formes i algunes per l’aspecte antic que els donava el haver travessat més d’un segle. En un dels carrers em va sorprendre una botiga de joguines, amb un aparador a vessar de ninotets, d’aquells que de nen hauria desitjat observar durant hores.

Viatge a la costa atlàntica nord – juliol 2011

Sortim el divendres al vespre d’Andorra en direcció a Lleida. Durant la tarda he fet una darrera sortida per la muntanya abans de passar el que queda de juliol lluny d’aquí. Al matí següent, despres de recollir els quatre trastos que quedaven a l’habitació d’estudiant que ara deixo, encaro el cotxe en direcció a Saragossa. Sota un sol implacable discorren els quilòmetres, els camps erms i els poblets. Avancem per la nacional, no he volgut entrar a l’autopista des d’un bon principi, no cal còrrer tant en aquesta ocasió perquè faré el trajecte en dos dies.

Tot i ser dissabte trobo algun camió, alguna caravana, i costa avançar. Llisquem al llarg d’aquesta linia sinusoidal que solca el semidesert aragonés, observant les immenses taques blanques de carbonats que afloren a banda i banda del trajecte, les mates que soporten fermament les condicions i segueixen endavant sense preguntar-se si serà o no trascendent llur existència, acumulant quilòmetres horitzó enllà. Arribant a Bujaraloz poso a zero el comptaquilòmetres, i sí, hi podia haver pensat abans. Passo Saragossa força més depresa del que marquen els senyals.

Navarra discorre força ràpid a l’altre banda de la finestra, tot és una mica més verd ara. Hem parat fa una bona estona. Veig núvols solcant el cel, llurs formes sempre m’atreuen, els cúmuls de formes capritxoses que el meu inconcient s’entesta a associar a formes conegudes, els estrats, com suaus mantells que anuncien canvis. Entrem al país Vasc. Veig muntanyes, verdes, boscs frondosos, faigs en abundància pel que veig des de l’autovia. Túnels, parets de roca tallades per la via que travessem, un ambient fresc. Paro una estona vora un poble. Es pintoresc, m’atreu. La vegetació és eurosiberiana, però força diferent de la de casa meva. M’agrada.

L’autovia de muntanya mena el cotxe entre cingleres imponents. Mica a mica anem descendint. Devem portar gairebé 400 quilòmetres, és hora de parar a dinar, s’ha fet tard. Andoain surt escollida.

Una estona més de cotxe, recorrent els quilòmteres que hi ha fins el litoral. Es tot tant verd, el relleu ja esdevé més suau. Arrivem a Donostia (San Sebastian) i travessem la vila. Es veu un edifici imponent alçat damunt un promontori.  Seguim un passeig a la façana litoral. Aturo el cotxe. Es un espai atractiu.

L’oceà. L’immens oceà apareix aquí. Les seves aigües,  lluents sota el sol de la tarda, piquen la costa rocallosa. La platja de la Concha, les embarcacions del port, les botiguetes del passeig, l’illa que hi ha just davant. Molta gent voltant, i també damunt la sorra a tocar de les onades. Hi ha qui salta des dels murs del port a l’aigua. Arriben ara les barques d’una competició. Es prepara una bona festa per aquesta nit, els músics assagen damunt l’escenari muntat a les portes de la vila. Es tard, cal seguir el camí previst.

L’autovia en direció a Santander discorre prop del mar. La vista és maca. Entrem a Cantabria. Ara plou, fort a estones. Amb el capvespre arribem a aquesta vila, i la percebo gris sota el plugim, amb massa banderes i un ambient, almenys a la zona turística, molt pijo i que contrasta amb el viscut a San Sebastian.

Matí amb pluja. Ens dirigim cap a Gijón i pel camí surt el sol. El paisatge esdevé preciós. Deixem el mar i el camí discorre llavors per l’interior, cap a Lugo. La carretera flueix entre la boscúria. Les hores passen i arribem a Ourense, i desprès a Salvaterra. De nou l’oceà no queda gaire lluny per molt que no el pugui veure des d’aquí.

Flora exòtica del Principat d’Andorra: article recollit a la Monografia de les Actes del IXé Col·loqui Internacional de Botànica Pirenaico-cantàbrica

A principis d’aquest any, de resultes del treball de final de carrera sobre la flora al·lòctona present a Andorra, vaig participar en un col·loqui on vaig exposar part d’aquest estudi. Fruit d’aquesta experiència vaig elaborar un breu article que ha estat recollit a la Monografia de les Actes del IXé Col·loqui Internacional de Botànica Pirenaico-cantàbrica. Per aquells a qui pugui interessar, l’enllaç a la publicació és el següent BOTÀNICA PIRENAICO-CÀNTABRICA (2011) i l’article esmentat figura a la pàgina 399 (397 del pdf).

Text de l’article:

Flora exòtica del Principat d’Andorra

ABSTRACT
Exotic flora of Principality of Andorra

The exotic flora present in Andorra is the object of this study. Our main purpose has been to elaborate a floristic catalogue centered on the vascular flora. Thus, we searched previous citations in the literature and we visited a significant part of the areas which are more susceptible to host such species. These areas include ruderal places (urban environments, crops, roadsides), banks, pastures and xerophilous meadows, rocky grounds and scrublands with remarkable Mediterranean influence.

We catalogued 102 taxa, providing 27 novelties for the Andorran flora. The exotic taxa account for 6.5% of the total Andorran flora, a small percentage in comparison with other territories in southern Europe. This may be due to the important proportion of high mountain and steep terrain included in Andorra, which lets little chances for alien species. These are mainly found in lowlands, with milder climate.

Most of the catalogued taxa (86%) occur in two or one 1×1 km Lambert grid squares. The rest appear in greater areas, particularly Senecio inaequidens (38 squares) and Buddleja davidii (22 squares).

Key words: alien plants, floristic catalogue, naturalized flora, invasive plants, allochthonous, Pyrenees, northern Iberian Peninsula

RESUM

S’ha estudiat la flora exòtica present a Andorra. L’objectiu principal ha estat l’elaboració d’un catàleg florístic centrat en la flora vascular. Per realitzar-lo, s’han cercat citacions anteriors en la bibliogràfica disponible i s’ha recorregut una part significativa de les àrees més susceptibles d’acollir aquestes espècies. Entre aquestes àrees trobem espais ruderals (entorns urbans, conreus, vores de carreteres), riberes, pastures i prats xeròfils, tarteres, pedrusques i matollars amb una remarcable influencia mediterrània.

Hem obtingut un catàleg format per 102 tàxons, 27 dels quals són nous per Andorra. La xifra de tàxons catalogats representa el 6,5% respecte el total de la flora d’Andorra, un percentatge petit en comparació amb altres territoris del sud d’Europa. Aquesta situació pot ser deguda al fet que una part important del territori andorrà forma part dels estatges subalpí i alpí; espais poc o gens favorables per a les espècies exòtiques que hi arriben més habitualment. Aquestes solen trobar-se en ambients situats a cotes més baixes, de clima més suau.

La major part dels tàxons catalogats (86%) són presents en dos o un quadrats dins la quadrícula Lambert d’Andorra 1×1 km. La resta dels tàxons catalogats apareixen en àrees més grans, en particular Senecio inaequidens (38 quadrats) i Buddleja davidii (22 quadrats).

Mots clau: plantes al·lòctones, catàleg florístic, flora naturalitzada, plantes invasores, Pirineus

Introducció

L’objectiu del present treball ha estat l’estudi de la flora al·lòctona d’Andorra per tal d’obtenir-ne un catàleg florístic específic.

L’àrea objecte de l’estudi, Andorra, se situa als Pirineus axials. Els 468 km2 del seu territori comprenen cims de més de 2.900 m d’altitud, conformant un relleu accidentat, amb una altitud mitjana que, segons Raso (1999), és propera als 2.000 metres. L’espai situat per sota els 1.600 metres d’altitud és aquell on hem pogut observar major abundància i diversitat de plantes al·lòctones, un fet previsible, atès que bona part d’aquestes provenen d’àrees més o menys càlides.
Tanmateix, aquest espai representa menys d’una quarta part de la superfície total d’Andorra.

Metodologia

S’han visitat preferentment els llocs amb més probabilitat de contenir plantes al·lòctones, és a dir espais amb un cert grau d’artificialitat. També hem dut a terme observacions en alguns espais naturals. A partir de les dades recollides hem elaborat mapes de presència de tàxons exòtics en quadrats Lambert de 1×1 km de costat.

Per tal de recollir citacions anteriors al present treball hem consultat fonamentalment els treballs de Losa & Montserrat (1951), Bouchard (1981), Casasayas (1989) i el Sistema d’Informació de la Biodiversitat d’Andorra (www.siba.ad). El fet de considerar al·lòcton un tàxon present al territori andorrà l’hem fonamentat en la informació trobada principalment en les obres de Bolòs & Vigo (1984-2001), Castroviejo et al. (1986, 1990, 1993, 1997, 1999, 2005), Casasayas (1989), Sanz Elorza et al. (2004) i Bolòs et al. (2005). La nomenclatura s’ha obtingut principalment de Bolòs et al. (2005).

Per tal d’incloure un tàxon al catàleg, hem considerat únicament aquells que, a més de ser al·lòctons, es trobin escapats de cultiu o mostrin una capacitat més o menys gran de reproduir-se en el medi receptor, o bé que, malgrat haver-se observat en espais més o menys confinats, tinguin potencial per a fer-ho segons la bibliografia consultada.

Resultats

A partir del treball de camp dut a terme durant els anys 2008, 2009 i 2010, juntament amb la recerca bibliogràfica efectuada en diverses obres que han tractat el territori andorrà, s’ha obtingut un catàleg de la flora al·lòctona d’Andorra
que comprèn 102 tàxons (taula 1).

Espectre taxonòmic i corològic

El conjunt de la flora al·lòctona d’Andorra que hem catalogat comprèn gimnospermes i angiospermes, i dins d’aquest darrer grup, dicotiledònies i monocotiledònies. En el present catàleg es troben representats un total de 82 gèneres i 42 famílies.

La flora al·lòctona present a Andorra comprèn fonamentalment angiospermes, dins de les quals el grup de les dicotiledònies és majoritari (88,1% de les famílies i 78,4% dels tàxons). És també dins aquest grup taxonòmic on trobem la família amb major representació pel que fa al nombre de tàxons, les Asteraceae (14 tàxons). Pel que fa a monocotiledònies, la família millor representada és Poaceae (13 tàxons).

Cal citar també altres famílies que aporten un nombre relativament elevat de tàxons, com és el cas d’Amaranthaceae (7), Pinaceae (6), Brassicaceae (5) i Caryophyllaceae (4). La resta de tàxons queda distribuïda en una notable diversitat de famílies, concretament 36, amb tres tàxons o menys cadascuna.

El grup corològic dominant en nombre de tàxons aportats correspon a neòfits de distribució americana (37 tàxons), seguit pels de les àrees mediterrània, asiàtica i europea oriental i central (taula 1). Hem inclòs també al catàleg aquells
tàxons provinents d’hibridacions artificials, així com les varietats sorgides de l’àmbit ornamental.

Tàxons remarcables i ambients colonitzats amb més freqüència a Andorra

Els diferents tàxons recollits al catàleg apareixen al territori andorrà en superfícies extremament desiguals, com és d’esperar, atès que alguns tenen una considerable valència ecològica; mentre que d’altres toleren un ventall molt més limitat de condicions ecològiques. També cal tenir en compte que alguns dels tàxons presents han tingut temps de naturalitzar-se i propagar-se pel territori, mentre que per d’altres tot sembla indicar que fa poc temps que han estat introduïts.

És d’esperar per tant que, en analitzar les dades obtingudes a camp, apareguin casos dispars. En aquest sentit, cal citar com a espècies més freqüents al territori andorrà Senecio inaequidens (present en 38 quadrats, el 40% dels quadrats Lambert de 1×1 km visitats), Buddleja davidii (22 quadrats, 23,2%), Conyza canadensis (8,4%), Conyza sumatrensis (8,4%) i Impatiens balfourii (8,4%); mentre que tàxons com Xanthium echinatum subsp. italicum apareixen en un nombre molt reduït de quadrats, en aquest darrer cas escassament 3 m² de superfície en forma d’un únic nucli localitzat.

La major part dels tàxons catalogats són presents en 1 a 2 quadrats Lambert d’1 km de costat. En conseqüència, serien plantes no naturalitzades en espais de muntanya, tot i que una part d’aquestes podria ser de recent entrada i es trobarien en fase d’establiment. Dels tàxons presents en més de 2 quadrats Lambert de 1×1 km (17 tàxons, 16,7% del total catalogat), gairebé el 70% estan més o menys restringits a hàbitats notablement artificialitzats (cas per exemple dels membres catalogats del gènere Conyza).

Als espais amb cert grau de naturalitat (matollars mediterranis, prats xeròfils, roquissars, boscos), el nombre de tàxons al·lòctons trobats és baix (7) i només un, Senecio inaequidens, mostra cert comportament invasor. El trobem en aquestes condicions en boixedes i pedregars amb influència mediterrània.

En riberes, en general amb certa pertorbació antròpica, hem observat 16 tàxons exòtics. En aquest àmbit cal remarcar la notable presència de Buddleja davidii, emprat amb certa freqüència com a ornamental.

En espais agrícoles, alguns tàxons del gènere Oxalis podrien esdevenir importants males herbes en conreus de regadiu. Pel que fa als espais de pastura, la incidència de tàxons al·lòctons és en general feble. La presència en ocasions i en feble densitat de S. inaequidens no hi ha ocasionat cap problemàtica, segons l’Associació de Pagesos i Ramaders d’Andorra.

Els espais ruderals concentren el màxim de presència de tàxons al·lòctons, degut a la contínua obertura d’espais buits que caracteritza aquests hàbitats i a l’entrada constant de propàguls.

La gran majoria de les plantes que figuren al catàleg han estat observades entre 900 i 1.600 metres d’altitud, on podem trobar àrees sotmeses a una notable influència mediterrània, i on alhora hi abunden els espais més o menys ruderalitzats. Tanmateix, cal destacar els casos de Matricaria discoidea, trobada durant el treball de camp a 2.240 metres d’altitud a la vall del Madriu, en un espai ruderalitzat prop d’un refugi, així com Senecio inaequidens, un tàxon que hem observat a altituds superiors a 1.700 metres als voltants de Ransol.

Cal afegir que la via d’introducció més freqüent a Andorra és la jardineria (39% dels tàxons), seguida per les introduccions involuntàries (30%).

Discussió

La xifra de tàxons al·lòctons que conformen el present catàleg constitueix el 6,5% del total de la flora d’Andorra. Aquesta última s’estima en 1.530 tàxons (Carrillo et al. 2008), als que amb aquest treball afegim 27 tàxons nous, així com 8 tàxons provinents de citacions extretes de la bibliografia i no recollits entre els 1.530 tàxons inicialment mencionats, 6 tàxons corresponents a varietats ornamentals que no han pogut ser identificades i 2 tàxons que, malgrat que són nous per a la flora d’Andorra, han estat observats únicament en cultiu però posseeixen en principi cert potencial per escapar de conreu. Considerem per tant una xifra de 1.573 tàxons per a la flora d’Andorra.

Aquest nivell d’invasió, proporció de tàxons al·lòctons respecte el total de tàxons presents en una àrea determinada, és baix, un fet a esperar en àrees de muntanya. Degut a la impossibilitat de visitar la totalitat del territori, i també al fet que determinades plantes hagin pogut passar desapercebudes en les àrees prospectades, és probable que el nombre de tàxons al·lòctons que es troben al Principat sigui superior a la xifra donada i, de fet, hauria d’anar en augment en el futur degut al trànsit de persones i mercaderies.

El nombre de tàxons al·lòctons catalogats per Andorra és similar a la xifra que Acedo & Llamas (2006) indiquen per a la província de León, que és de 110. El percentatge obtingut per al territori andorrà, 6,5%, seria també comparable al que Sanz Elorza (2006) dóna per a l’Alt Aragó (Osca) i que se situa entre el 7,5 i el 8%.

Tanmateix, es tracta d’un percentatge força petit si el comparem amb els valors obtinguts a d’altres territoris, com poden ser Galícia (14%; Romero 2007), la Comunitat Valenciana (16,5%; Gómez-Serrano & Mayoral 2007) o Bizkaia (23,4%; Campos & Herrera 2009).

Aquesta presència relativament modesta d’espècies al·lòctones a Andorra pot ser deguda al fet que bona part del territori forma part dels estatges subalpí i alpí. Certament, les característiques abiòtiques que imperen en aquests estatges resulten poc adequades per a la major part de les espècies exòtiques més habituals en contrades properes i, en conseqüència, amb més probabilitats de ser transportades fins a Andorra. Es tracta de tàxons que, en general, solen desenvolupar-se sota condicions més benignes, com és el cas de les àrees situades a altituds inferiors.

Conclusions

El catàleg de la flora al·lòctona d’Andorra consta de 102 tàxons (6,5% de la flora) que pertanyen a 42 famílies. Aquest nivell d’invasió del 6,5% és baix respecte a diverses àrees no muntanyoses de la península Ibèrica i comparable a altres àrees de muntanya.

Només 17 dels 102 tàxons que hem catalogat són presents en més de dos quadrats Lambert 1x1km, en general lligats a zones pertorbades, tot i que alguns aconsegueixen desenvolupar-se en espais amb cert grau de naturalitat. En aquests espais és on podria donar-se algun tipus d’impacte negatiu, per exemple en el cas de Senecio inaequidens. La resta d’elements del catàleg, que apareixen en dos quadrats o menys, es troben sovint formant petits nuclis ben delimitats.

Pel que fa als tàxons que ocupen un nombre elevat de quadrats, aconsellem a l’administració competent en el medi ambient d’Andorra fer un seguiment continuat de les poblacions d’aquells que s’indiquen en l’estudi i, eventualment, realitzar accions sobre el medi, ja sigui a nivell de restauració o millora d’espais pertorbats des d’on aquestes plantes puguin estendre’s cap a espais de més naturalitat, o bé de control dels nuclis de població. Alhora, cal tenir també en compte aquells tàxons de recent arribada que, si bé només presenten en un principi algun nucli aïllat, poden arribar en alguns casos a naturalitzar-se.

En aquest sentit, seria d’interès dur a terme l’eliminació preventiva de petits nuclis ben localitzats de plantes al·lòctones de nova entrada que siguin susceptibles de naturalitzar-se. Caldria també regular la utilització de tàxons manifestament invasors en actuacions sobre el medi natural, així com la seva comercialització.

Considerem que el grau d’invasió i els efectes perjudicials que la presència de plantes al·lòctones poden causar a Andorra són en general de poca magnitud. Tanmateix, no són a priori negligibles i podrien anar en augment amb el temps, a causa d’entrades de nous tàxons al·lòctons de comportament invasor i també degut a la naturalització de tàxons que es trobin actualment en fase d’introducció a Andorra.

Agraïments

Vull agrair el suport i finançament rebuts del Govern d’Andorra, a través del Departament de Medi Ambient i del Departament d’Innovació i Recerca, i també del Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra (Institut d’Estudis Andorrans).

Voldria expressar també el meu sincer agraïment al Dr. Josep Antoni Conesa i al Joan Pedrol pel seu suport durant l’elaboració del present estudi, així com als revisors d’aquest article pels seus interessants comentaris.

Bibliografia

Acedo, C. & Llamas, F. 2006. Catálogo de plantas alóctonas en la provincia de León (NW España). Stud. Bot. 25: 63-96.
Bolòs, O. & Vigo, J. 1984-2001. Flora dels Països Catalans. Barcino, Barcelona.
Bolòs, O., Vigo, J., Masalles, R.M. & Ninot, J.M. 2005. Flora manual dels Països Catalans. 3ª ed. Pòrtic, Barcelona.
Bouchard, J. 1981. Primer herbari de la flora d’Andorra. Institut d’Estudis Andorrans, Perpinyà.
Campos, J.A. & Herrera, M. 2009. Análisis de la flora alóctona de Bizkaia (País Vasco, España). Lazaroa 30: 7-33.
Carrillo, E., Mercadé, A., Ninot, J. M., Carreras, J., Ferré, A., & Font, X. 2008. Check-list i llista vermella de la flora d’Andorra. CENMA, Institut d’Estudis Andorrans i Departament de Medi Ambient, Govern d’Andorra.
Casasayas, T. 1989. La flora al·lòctona de Catalunya. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona.
Castroviejo, S. et al. (eds.). 1986, 1990, 1993, 1997, 1999, 2005. Flora iberica. Plantas vasculares de la Península Ibérica e Islas Baleares. Real Jardín Botánico, Madrid.
Gómez-Serrano, M. Á. & Mayoral, O. 2007. El origen de las especies naturalizadas en las floras valencianas (E de la Península Ibérica). Dugastella 4: 15-25.
Losa, M. & Montserrat, P. 1951. Aportación al conocimiento de la flora de Andorra. Primer Congreso Internacional del Pirineo del Instituto de Estudios Pirenaicos. Talleres Editoriales El Noticiero, S.A.
Raso, J. M. 1999. El clima d’Andorra. Monogràfics de Geografia, nº 5. Ministeri d’Educació, Joventut i Esports, Govern d’Andorra.
Romero Buján, M. I. 2007. Flora exótica de Galicia (noroeste ibérico). Bot. Complut. 31: 113-125.
Sanz Elorza , M.; Dana, E. D. & Sobrino, E. 2004. Atlas de las plantas alóctonas invasoras en España. Dirección General para la Biodiversidad. Ministerio de Medio Ambiente. Madrid.
Sanz Elorza , M. 2006. La flora alóctona del Altoaragón. Flora analítica de xenófitas de la provincia de Huesca. Gihemar S.A., Madrid.
SIBA. Base de dades del Servei d’Informació de la Biodiversitat d’Andorra. http://www.siba.ad/andorra/homepage.html, consultat el 05/10/2010.

La taula 1 es pot consultar a la publicació en format pdf anteriorment esmentada, pàgines 406 a 409.