Parc de la Mitjana, 23 de març

Sovint volto pel parc de la Mitjana. A vegades de tarda, altres cops cap al vespre fins ben entrada la nit. En aquesta ocasió la llum inundava l’indret. La primavera havia arribat i de fet es podia inclús escoltar. A tocar del pont gran, la puixança de la saba arribava fins a les gemmes, que s’anaven desprenent a marxes forçades del seu envoltori, en aquest cas una única bràctea. El sorollet de la seva caiguda més o menys constant omplia l’ambient, fent tot l’efecte que una munió de ratolins invisibles feien fressa sota els matolls.

En arribar al segon pont, no podia passar per alt el rebombori dels ocells que sens dubte, tal com feien els arbres de la ribera, donaven la benvinguda a la nova estació. De tots aquells essers voladors, em cridaven particularmen l’atenció uns que no s’estaven quiets al mateix lloc més que uns pocs segons, movent-se de branca en branca, amb l’aspecte de boles de cotó del que sorgia un bec llarg i prim.

Un cop a la bassa, vaig deixar passar l’estona, com de costum, observant aquell entorn, esperant veure o sentir d’altres formes o murmuris a mesura que queia el capvespre.