Archive for Març de 2010|Monthly archive page

Bosc de Mereig

Sortida de l’A.D.N. al Bosc de Mereig del 23 de març de 2010

Coll d’Ordino, 18:15h. Entrem al bosc. Al cap de poc, caminem pel damunt de més de mig metre de neu, finalment sense raquetes, aprofitant la relativa resistència que li ha donat el pas de caminants en raquetes dies enrere. La llum va perdent intensitat, escolant-se entre capes de núvols rosats. Pas rere pas guanyem alçada, mentre cruix laxament la neu als nostres peus. Aquí i allà anem trobant fragments de líquens caiguts dels pins, surant damunt el mantell glaçat que cobreix el sòl. De tant en tant, algun pas va més enllà de les traces de raquetes i ens enfonsem per damunt del genoll. No passa res, fins i tot resulta divertit en haver-hi pocs obstacles sota la neu.

Varies vegades ens aturem, sentim diversos ocells. Alegres mallerengues saltant de branca en branca, mostrant la seva fantàstica combinació de negre i blanc al cap. En un moment donat se sent una mena de crit: és un picot que alerta de la nostra presencia, però es fa fonedís abans no el puguem veure. Seguim pujant bosc amunt, fins que arribem al seu límit, allí on deixa pas a una formació molt més dispersa, amb petits grups de pins, de ginebrons, encarant-se als vents, a la neu, a la llum que crema, acontentant-se amb sòls exigus. Des d’aquí, observem el cim del Coma Pedrosa, enlairat dins els núvols, i el Casamanya, altiu, llunyà i pròxim alhora, amb les seves tres punxes enfonsant-se dins la nit.

Retrobem el bosc, aquest cop descendint per la divisòria, enfilats entre dos vessants, escoltant els sorolls del vespre, esperant veure senyals de vida salvatge entre les ombres. Serpentejant sobre l’herbei, buscant vorejar les plaques de neu per no fer soroll, avancem entre el pi negre. Troncs vells, d’altres joves, alguns caiguts però plens de vida, espais encoixinats pel raïm d’os. Així és l’hàbitat del mussol pirinenc. Malauradament no aconseguim sentir el seu cant. Tot i així, segur que hi és, i qui sap si el seu esguard, des d’alguna branca amagada en la penombra, és per nosaltres.

A mig camí, un esperó rocós ens obliga a deixar la divisòria. Triem retrobar el camí desplaçant-nos en línia recta pel vessant nevat, sense encendre cap llum, enfonsant-nos en ocasions gairebé fins la cintura. Esmunyint-nos entre els arbres i els rocs, eixim al camí i retrobem el coll d’Ordino. Mentre canviem les botes de muntanya per un calçat més còmode, succeeix el que esperàvem trobar dins la boscúria: un mussol pirinenc comparteix amb nosaltres, des d’un bosc proper, el seu cant. Com si de tres paraules misterioses es tractés, ens arriben aquests sons sorgits des d’algun punt dins la foscor. Amb aquest record marxem, fins ben aviat.

Anuncis