L’heura

   Altre cop a la biblioteca de lletres. Està prop de casa, aquí a Lleida, en un antic edifici amb patis interiors i parets – algunes – on l’heura s’enfila amb tenacitat, insuflant un aire fresc al conjunt. Des de la biblioteca però, la vista fuig cap al vitrall central. Els vidres – més aviat sembla plàstic, per la suau curbatura que descriuen a la base – permeten veure una especie de calaix rogenc, bé actualment d’un marró apagat, una estructura insipida feta de petits totxos. En altres ocasions m’ha agradat aquest petit espai enjardinat. Potser fou la llum oblicua de la tarda enjolivant la capçada del cedre, potser les tórtores jugant dins l’estança. Avui el conjunt m’apareix com un espai prismàtic, tapissat això sí per una voluptuosa catifa d’heura. La mateixa que la dels patis interiors imagino. El cel és gris. Fa una estona hi havia una tórtora asseguda sobre una branca, però ha marxat, suposo que aburrida per un conjunt tan insípid.