Escolta-ho en el vent
Remenant la discografia he anat a parar a blowin’ in the wind, versió en català. Anomenada escolta-ho en el vent i cantada en aquesta ocasió per Gerard Quintana i Jordi Batiste. La lletra parla d’una situació esdevinguda malauradament perenne. N’agafo un extret d’aquí.
Per quants camins
l’home haurà de passar
abans que arribi a ser algú?
Quants mars haurà de creuar un colom blanc
per dormir a la platja assegut?
Quants canons més hauran de disparar
abans que per fi es quedin muts?
[…]
Quantes morts més ens caldran, amic meu,
per saber que ha mort massa gent?
[…]
Quant temps la gent haurà de seguir
per guanyar-se la llibertat?
Quantes vegades podrem girar el cap
fingint que no ens n’hem adonat?
Això, amic meu, només ho sap el vent;
escolta la resposta dins del vent.
Poc desprès, seguint per la lletra g, he arrivat a Guns n’ Roses i he escoltat una part de l’àlbum Chinese Democracy. El nom és esplendidament oportú vista la situació actual al Tibet i a la pròpia Xina, on les llibertats dels individus no arriben ni a la categoria de paper mullat. La mentida i el terror s’esplaien arreu.
Fa unes setmanes vaig llegir Hegemonia o supervivencia, de Noam Chomsky. Una obra diria que de referencia, on es posa en evidencia l’estrategia poc digna de grans potencies mundials, entre elles els Estats Units com a protagonista indiscutible. Un llibre que enganxa i on sovint la vergonya aliena embarga el lector a canvi d’aportar claus per entendre la situació actual. Voldria creure que l’escalada de conflictes actual puguès invertir-se, sense haver de passar per un màxim. Hi ha molta gent amb bons sentiments i grans idées però es veu que als organs de decisió deuen ser minoria. Malgrat això, vull creure que amb bona voluntat es poden fer grans coses.
Bob Dylan, Noam Chomsky, el Vietnam. Han passat 40 anys i encara són actuals.
De fet, el llibre de Chomsky que he citat és de fa nomès 5 anys. Es un autor que ha fet una feina impressionant.