Prat Primer

   Ahir vaig canviar la imatge que tenia posada a l’encapçalament del bloc des del principi. He triat una imatge d’Andorra, de la capçalera de la vall de Prat Primer.

   Es una imatge presa fa una pila d’anys amb una càmera analògica d’aquelles que anaven amb un carret doble semblant a uns mini binocles. Quins temps aquells (?). No recordo si era primavera o finals de tardor. Veient la neu acumulada, possiblement sigui primavera. Recordo vagament una llengua de neu travessant un prat proper al refugi.

   Es una vall bastant estreta, amb una pujada considerable. Anys enrere hi pujava bastant sovint a entrenar, sortint de l’extrem del rec de l’obac, a tocar dels Serradells, remuntant el llit d’un canalet sec i agafant el caminet marcat amb punts grocs per arribar a la carretera. Des d’aquest punt, uns metres mes amunt entràvem en un altre tros de camí, sortint a uns prats per remuntar desprès les terrasses de pedra i un caminet fins al punt de berenada de la Comella. El darrer cop que hi vaig anar va ser amb el Julià i el Franc, que tinc entés que n’és tot un expert.

   Des d’aquí hi havia múltiples variants. Teníem el dia que venia de gust pujar per la pista forestal de la dreta, i si s’esqueia enfilar-se pel bosc de la Obaga, o bé un tomet pels múltiples caminets de la part baixa de Prat Primer, o baixar per algun dels camins que talla la pista abans citada… Recordo la font que van posar al mig de la pista. Hi havia una taula de fusta al davant on creixien uns curiosos bolets grocs. Desconec la quantitat de metalls pesants, dioxines i altres molècules que els que recorríem aquella zona haurem acumulat als teixits davant la inoperància del govern d’aleshores amb l’afer del forn incinerador.

   Des del refugi de Prat Primer  les vistes i l’aigua de la font son d’agrair. Desprès de la pujada, esforçada però gens desproporcionada, reposant sota l’ampit de la porta, observant els núvols desaparèixer a la llunyania i qui sap si pensant en la propera caminada, hom sent el pensament més lliure. Potser fora l’alçada, qui sap si la bellesa del rierol saltant de pedra en pedra, però era en aquests moments en els que un prenia aire per seguir endavant amb les pròpies il·lusions i projectes.

Camí de les Canals

 Vista del solà d’Encamp des del camí de les Canals. El camí apareix darrera una corba pronunciada, desprès de recórrer uns quilòmetres per la carretera dels Cortals. Es dirigeix serpentejant, pujant i baixant, cap a Canillo. Boscos de pi roig, boixos, afloraments rocosos de pedra tosca, prats i grans vistes.

Arctostaphylos uva-ursi

Arctostaphylos uva-ursi

El raïm d’os ja fa dies que ha florit a la vall de Sorteny. Una bonica ericàcia, amb les típiques flors acampanades. Anomenada també boixerola, s’estira pel damunt de terrenys pendents en zones assolellades fins a cotes importants en altitud.

Enllaços: 1, 2

Sèrie detrítica

Això sí que son macarrons, la resta, son històries.

Sovint en efectuar obres es té poc tacte en la reubicació del material sobrant. Foto en unes pastures sota la carretera del Coll d’Ordino, 500 metres desprès del coll en direcció a Canillo.