Thaumetopoea pityocampa, insectes forestals

Thaumetopoea pityocampa, la processionària del pi

Caminant pels voltants de la Pobla de segur, a la zona del Barranc de Santa, es podia observar fa un més com enguany la població de processionària és de gran magnitud.

La quantitat de larves era tan gran que sota els arbres la fullaraca estava tapissada de verd degut als nombrosos excrements. La majoria dels pins de la zona del Claverol estaven quasi completament defoliats. Això equival en els nivells de classificació de l’afectació, amb valors de 0 a 5, a 5, amb defoliació greu de tots els peus de la zona. Aquest debilitament important els fa vulnerables als insectes xilòfags. El nombre de capolls, on les erugues passen les nits d’hivern per sortir-ne de dia a alimentar-se, és elevat.

 S’observa una gran defoliació

 Capoll de Thaumetopoea pityocampa

Tal com llegim a infoagro.com, els arbres més vulnerables son Pinusnigra i P. sylvestris, però, en cas de tractar-se d’un bosc amb predominancia d’arbres menys sensibles com P. halepensis, també es pot donar el cas d’una afectació important. Aquest és el cas del bosc del que parlava al primer paràgraf. En avançar pel Barranc de Santa, i en sectors mes ombrívols el bosc es torna mixt esdevenint notable la presencia de pi roig (Pinussylvestris).

Es possible que en aquests boscos mixtos l’atac pugues reduir el nombre de P. sylvestris, teòricament mes vulnerable, deixant pas a especies menys vulnerables com el P. halepensis i permetent a la llarga que les plagues siguin també fortes en boscos de pi blanc com l’observat a la zona de Claverol. No obstant, aquestes vulnerabilitats poden variar és funció de la climatologia del sector, sent la zona de Claverol més seca que la del fons del Barranc de Santa, mes ombrívola.

   Es important saber que en cas d’arribar a una plaga de gran magnitud amb la majoria d’arbres defoliats, les fumigacions d’insecticides químics seran una despesa inútil atès el fet que a l’any següent el nombre d’erugues serà molt reduït. Es un detall a tenir en compte i evitar beneficis indeguts als venedors de productes fitosanitaris. No s’ha d’oblidar que aquests productes no afecten únicament l’especie en qüestió sinó un conjunt d’insectes causant perjudici a l’ecosistema sencer. Es possible que tingui sentit aplicar tractaments en aquestes situacions en zones de molta afluència de persones per evitar complicacions degudes als pels urticants que alliberen.

Cal tenir present que, encara que es tracti d’una especie introduïda, existeixen als boscos predadors i parasitoids que causen moltes baixes a les poblacions d’insectes causants de plagues. Entre els predadors podem citar els passeriforms com el Parus major o el corb. Com a parasitoids hi han algunes especies d’avispes. L’efectivitat d’aquets mètodes naturals de control es elevada i com es lògic, perfectament adaptada a l’ecosistema.

Les larves passen les èpoques de fred en els capolls blancs d’on surten de dia per alimentar-se. Cap al febrer-març, depenent de les temperatures, baixen dels arbres en processons per enterrar-se a fer la metamorfosi. Llavors es podria pensar que, en veure’n moltes fileres a la Pobla a finals de gener, han degut de haver estat influïdes per la  temperatura anormalment alta.

 Filera d’erugues

Enllaços:

Biologia: infoagro.com

Efectes  de la plaga: ruralcat.net

Passejada

La passejada de diumenge amb el Manu (a qui agraïm les imatges) ens va permetre capturar algunes instantànies d’especies que personalment trobo impressionants. Sortint de la pista, vorejant el camí que du al Coll Jovell, no es gens rar trobar multitud d’exemplars d’avet. D’escorça cendrosa i fulles de revers recorregut per dues ratlles blanques, l’Abies alba estén la seva ombra sobre el sotabosc.

 

 

   Sortint de l’obaga, travessant el Coll Jovell, entrem a la solana de Ramio, on no es troba l’avet i creix el pi roig. El color vermellós de la seva escorça profundament clivellada crida l’atenció. Aquí, l’ambient és sec, l’olor dels pins amara l’aire que el visitant respira.

   Algunes plantes troben un medi adequat als petits grapats d’arenes granítiques, entre escletxes de la roca mare. Es tracta aquest cop d’una planta del gènere Sedum, de precioses fulles en forma de goteta d’aigua. Són de fet una mena de dipòsits d’aigua, fent honor al que és habitual en el seu grup, les plantes crasses. Suportant el gel, el sol implacable en aquestes alçades i la dessecació constant pel vent en llocs exposats, aquestes petites grapes de fulles roges creixen a poc a poc, tal com fan les semprevives a pocs passos d’on ens trobem.

 

 

No disposo d’imatges d’un petit pi, d’escassos 20 cm d’alçada, que vam observar creixent en una anfractuositat de la mateixa roca, en un sòl no pas més ric que l’anterior. Malgrat el seu poc desenvolupament, no seria estrany que aquell arbre tingués varies dècades d’existència.