El retorn

Que bonic l’inici de semestre, el retorn a les classes, la ciutat, els amics. Quant vaig sortir del cotxe aparcat vora la seu vella el primer que vaig reconèixer es aquesta olor de camp que distingeix les zones on es cultiva la terra. De fet, el que vaig pensar es en l’expressió “fem condensat”, però es de bon rollo.

Que be que s’esta en aquesta universitat, no se si ho dic per comparació amb la d’Andorra o perquè es així, però es lo que hi ha. Aquest semestre podré comprovar si el rendiment es directa o inversament proporcional a la pressió exercida pel nombre d’hores de classe, tenint en compte que tinc feina de 8 assignatures… Es un gran què contra l’aburriment. Llàstima de matemàtiques, sempre fent tendir la paciència a zero quant els mesos s’apropen a juny.

Durant aquest semestre faré diversos tombs pel Barranc de Santa, a l’est de la Pobla de Segur, si algú s’anima ja ho sap, es una zona de cingleres dec conglomerats rogencs, voltors planejant sobre boscúries de pi blanc, fonts discretes, rierols adormits esperant el proper ruixat i persones com jo, amb un treball d’hidrologia on calcular el cabal màxim que podria generar el barranc. El moment mes divertit serà quant mesurem el volum sota els ponts i ho comparem amb els càlculs de cabal màxim en 500 anys, pot haver-hi sorpreses. (algú s’atreveix a fer-ho a Andorra?)

Queda pendent la sortida en raquetes, Manu t’apuntes? Ja tinc ganes de passejar sobre la neu aquest hivern, que tal amb lluna plena Franc? M’encanta, mai mes ben dit, la llum de la lluna caient sobre les bordes de Ramio mentre passem pel camí fent cap a Font Verd. Fa uns anys, passàvem ben a prop de La Farga, amb un company que vaig enredar per anar a la Maiana. La nit, poc a poc, ens va anar caient a sobre, i amb prou feines es distingia amb claredat la silueta d’un bou sobre el color dels prats del mes d’octubre. Vaig decidir baixar per l’Estall Serrer: un bosc de pins, enfosquin-se gradualment s’estén sota el cim. El vam travessar, de pressa. Amb compte, ens vam enfilar sobre un gran tronc que jeia endormiscat sobre el riu Madriu, ja massa fred per permetre’s de caure-hi. Desorientats al entrar dins el bosc de fons de vall a causa del frontal, que et permet veure-hi en un petit cercle, oblidant la resta, van passar uns llargs segons fins trobar el camí. Alleujats vam enfilar la direcció a casa mig caminant, mig corrent.

Poc a poc vam anar avançant dins el bosc, temerosos de perdre el camí i haver de fer nit al ras. Anava reconeixent cada rierol que travessàvem d’altres caminades, tranquil·litzant al meu company, que no havia anat gaire a la muntanya, i a mi mateix. L’emoció era gran davant la bellesa alhora mineral i orgànica de la vall, amb el silenci, els sorolls dispersos, el fred, fins que, en un moment donat, vam sentir quelcom semblant a la por. Vam veure un parell d’ulls quiets entre els pins reflectir la llum del meu frontal, no sabria dir que era, tampoc vam atansar-nos-hi, potser hagués estat el darrer cop…