Article de 1997 sobre el sotabosc d´Andorra

Avui, fullejant un diari de 1997, llegeixo un article sobre la opinió que té en Tomas Struve de l´estat del sotabosc de les forests andorranes. Aquest home era en aquell moment el responsable de l´associació ecologista Greenworl, i va venir a Andorra a participar en una conferencia per nens a la Massana en el marc de la campanya “El bosc és vida, respecta´l”.

Sobre la neteja del sotabosc del país, molt reclamada en aquells moments, va dir que podia ser contraproduent, ja que en boscos amb un bon estat de conservació com, segons diu, els d´Andorra, aquestes restes vegetals acumulades sobre el sòl forestal donen cabuda a una important fauna. Va recomanar doncs estudis previs acurats abans de decidir que tal bosc s´ha de netejar i va recalcar la opció d´implantar vigilàncies d´estiu des d´observatoris com es fa a Catalunya.

Els Meners

Fa uns dies vaig pujar des del cap de la coma de Ransol fins al primer estany dels Meners. Es un passeig curtet sense grans desnivells, sortint a la vora del riu dels Meners, passant molt, molt a prop dels seus salts d´aigua tapissats de molsa sobre la pedra fosca i laminada. A mesura que prenem alçada el desnivell permet veure el conjunt de rius que suren sobre la geologia de la zona.

Als marges del riu la vegetació es magnifica, diverses varietats d´hidròfits radicants com l´enciam de font retenen part dels material que arrossega el corrent, generant un sol fangós. Una mica més lluny del marge, encara en terreny humit, multitud de plantes, entre elles la tora, ens observen avançar.

Voltant-nos, observem les gramínies, alguns clavells, travessem una tartera plana. Entre els blocs es veu com treuen el cap les falgueres i molses. Sota la capa de roques s´escolen petits rierols que baixen del flanc esquerre de la vall.

Travessem, caminem un moment i sortim a un pla estrany, qui sap si un antic estany saturat de sediments. Al mig, un coixinet verd, de fulles petites i dures, amb clavells rosats i acaules, quin extraordinari vegetal, serà una estructura de resistència? Les formes encoixinades abunden en llocs de climatologia extrema, resistint al vent sense oposar-s’hi, generant en el seu interior un remarcable microclima, i qui sap si un microecosistema arrecerat de les penúries meteorològiques.

Mirant a la dreta, el camí segueix, enfilant-se muntanya amunt, en un sender costerut, fent ziga-zagues entre les mates de ginebró (Juniperus communis var. nana). Sorprèn el tamany centimetric de les arrels que travessen el camí, talment com si fossin d´arbres de més envergadura i no pas de petits arbustos de pocs decímetres d’alçada.

El vent és fred, estem a l´agost i només començar a enfilar el camí em sentia com si fos primavera, mentre em dirigeixo a l´estany, sembla tardor. Pujo una estona més entre festuques, coixinets de plantes i semprevives i surto al llac. Transparent i fred, hi bufa el vent pel damunt, un vent gelat tot i estar a l´estiu. Les petites onades que aixeca el vent sobre la superfície de l´estany s´estimben en un sonor clip-clap contra les vores, fetes de restes de sediments que de mica en mica van conquerint l´espai de les fredes i poc fondes aigües. El vent m´incita a marxar. Potser estem a menys de 10 graus. L´ambient es fantàstic, llum, núvols creuant, crestes enlairades als voltants…

Aconitum, a Incles

Fa uns dies vaig anar a passejar per Incles amb la meva parella i, si bé al principi hem va emprenyar la destrossa urbanística de la vall, a la baixada vaig poder apreciar plantes interessants a la vora de la carretera.

En vaig agafar unes quantes per l’herbari que vaig començar a l’assignatura de botànica. Hem va cridar l’atenció l’Aconitum napellus, la tora blava. Es coneguda per la seva gran toxicitat degut al seu contingut en alcaloides perillosos, que alhora, usats en molt petites quantitats, tenen propietats curatives, encara que el perill d’equivocar-se en la dosi fa que es reservi als especialistes.

Doncs em vaig enfilar sobre el mur que dona a la carretera i vaig arrencar una punta florida de tora, sabent que a les mans m’en quedaria una mica, d’alcaloides com l’aconitina. En començar a fer equilibris per baixar el mur va passar un panda, va parar uns metres enllà i va tirar enrere. En va baixar un home i al mateix moment jo vaig aterrar d’un bot sobre el paviment. Es va dirigir a mi dient “No se si em fico on no em demanen però saps quina és aquesta planta?”.

Vaig respondre, i va resultar que es tractava d’un guia de muntanya d’Andorra, acostumat a advertir turistes poc informats dels perills d’una planta bonica però mortal fins i tot en petites dosis. Vam estar xerrant una bona estona i em va advertir que nomes tocant-la com havia fet, potser ja tenia sobre els dits la infima quantitat que cal per matar un adult, i que, si no em rentava les mans, en agafar per exemple una poma i menjar-la, podia ingerir el tòxic.

Al Dioscòrides, de Font i Quer crec que és, que llegeixo a casa de la meva sogra, explica per la tora el cas d’uns pastors que van capturar uns ocells i es disposaven a menjar-los a l’ast i van agafar branques de tora (les tiges poden fer més d’un metre) per posar els ocells a coure al foc. En fer això es van intoxicar pel contacte amb els aliments i van morir. De fet, un parell de mil·ligrams és molt poc. Al laboratori de quimica ho veus de pressa, quant tens que pesar certa quantitat de grams amb precisió amb una balança especial i veus que si afegeixes una minúscula quantitat de material els mil·ligrams es disparen.

Desprès de la petita xerrada ens vam despedir del guia, al que no vaig pensar en dir que estava fent ET forestals i que estava a ADN, potser li hagués interessat, i vam anar baixant prenent altres mostres de plantes. Es d’agrair que hi hagi gent així, que es preocupa pels demés.