Archive for Juliol de 2006|Monthly archive page

Camí de Coll Jovell

Ahir vaig anar amb la meva parella a fer un volt pel camí que puja a Coll Jovell, a l´altra banda del Madriu. Vam començar a caminar a les 8 de la tarda i vam tornar al vespre ben entrat, m´agrada la muntanya de nit. Les ombres esdevenen mestres de l´espai, t´envolta un ambient que em resulta agradable. Imagino els animalons que poden estar en aquell moment guaitant els personatges que desfilen pel camí, observant des d´algun punt arrecerat. Pot ser un mussol, una geneta, qui sap si un ratolí.

Vaig aprofitar per fotografiar espècies vegetals que em resultaven interessants, ja penjaré algunes fotos. També podré actualitzar amb fotos personals un article que vaig fer fa temps sobre la part baixa de la vall del Madriu. Ara recordo un cop que baixavem amb un amic, en Shailes, del pic de la Maiana, deviem tenir uns 15 o 16 anys, anavem pel Madriu. L´havia engatussat dient que el camí era curtet, vam sortir d´Escaldes a les 5 de la tarda i crec recordar que cap a les 8 erem al cim. Estavem a l´octubre i ja fosquejava, recordo la silhueta d´una vaca en un prat sota la Maiana.

A l´alçada d´Entremesaigües em va preguntar si faltava gaire, i vaig tenir els nassos de dir-li alguna cosa com “15 minuts”, i aixi vam anar fent amb “ja falta poc”, “gairebé hi som”, fins al pic. Llavors vaig veure que feia bastanta foscor ja, i que potser seria mes segur tornar per la vall de perafita pero no, vaig voler fer-ho maco i tornar per un altre lloc, baixant per l´Estall Serrer i anant al camí del Madriu. Sentia una mica de temor de pensar que ens poguessim perdre pero coma minim tenia un llum frontal per si de cas. Vam arrivar bè fins al riu, i llavors, equilibrisme, s´havia de travessar gairebé a les fosques per damunt d´un tronc de pí tirat per damunt del riu. Vaig treure el llum i vam travessar.

De baixada, a l´alçada de la Farga, vaig enfocar a la dreta i vaig distinguir clarament un parell d´ulls que ens miraven sense moure´s. Vaig caminar més rapid, amb el meu company al darrera. Crec que vam caminar de pressa una estona llarga. Va ser una experiencia fascinant. Desconec quin animal ens va mirar des del bosc estant pero en aquell moment no em va interessar apropar-me. Qui sap, potser avui ho faria?

Anuncis

Galícia II

Dimecres vaig tornar de Galicia, amb un inoblidable sabor, imatges per recordar, un ambient d´una certa verdor animada. Les boires en aproximar-nos de lluny cap a les ries, el primer dia, a les 7 del matí, sortint d´una nit passada al cotxe, veient discorrer inperturbables els cartells amb els kilometratges pendents.

Vaig dir al Sergi que posaria una imatge, a veure si en trio una. Em torna al cap els boscos mixtos, on apareixia gairebé sempre l´eucaliptus, amb els seus rebrots de verd platejat despres d´haver passat un foc, esdevenint amos d´indrets on hi havia potser roures feia uns anys. Em recordo de la llenya, descarregada d´un tractor i col.locada en piles en una mena de celler. Troços de llenya, alguns d´eucaliptus, d´altres de roure, alguns lleugers i per mi desconeguts. Una feina agradable, reconfortant, com la d´unes hormigues preparant-se per l´hivern.

Vam estar a casa del meu cunyat, una casa antiga i acollidora. El poble, Arbo, era tranquil, amb cases fetes de blocs de granit blanc. Vam estar a Vigo i Cangas.

L´aigua era freda, aixi com el vent al damunt del vaixell. La costa atlantica es més freda que la mediterrania. En teoria, els animals que hi visquin seran de forma mes globular i de major tamany que els de mars mes càlids, com ho proven els elements plantonics per exemple. No vaig passar-hi prous dies com per veure fauna local pero m´hagues agradat.

En una casa antiga ens van ensenyar velles fotografies. En una d´elles el germà de la meva novia va reconeixer a la llunyania una cosa que jo hauria d´haver vist: la silhueta dels eucaliptus. Tindré que buscar informacio sobre l´arribada d´aquest arbre a galicia ja que sembla ser per tant molt mes antiga la seva presencia del que creia. Em vaig endur tambè unes plantes del fons d´una font. Les he plantat al meu aquari dins una capsa de gelat a veure si sobreviuen. Ja posaré imatges 😉

Galícia

Aquests dies estic a Galícia, a Arbo, passant unes mini-vacances. Pensava que seria més humit, més fred, es veu que els temps canvien i el clima atlàntic no és el que era… fa molta calor, i el bosc està més aviat sec. Els incendis semblen ser més aviat habituals, de fet aqué a la vora, el bosc, de pins, estè cremat de l´any passat. El sotabosc estè molt verd, sort en té d´aixó el sól, sino l´erosió de les plujes se l´enduria ràpidament. De fet, veient l´exuberancia de la vegetació, es nota ràpid que el clima és força humit durant la resta de l´any: els troncs de molts arbres son impressionants.

Ahir vam estar voltant prop d´un brollador d´aigua minero-medicinal rica en ferro a Portugal, que queda al costat. Es cert que és rica en ferro: com hem van dir, al cap d´unes hores el vaset d´aigua que ens van donar pren un tó groguenc, suposo que típic de l´oxidació dels ions ferrics. La vaig provar, de fet vaig veure´n un vas plé però ostres, quin gust! Va ser dificil pero era un repte en aquell moment.

No recordava haver vist mai un eucaliptus i aquí n´hi han a carretades. De seguida vaig reconeixer les fulles, suposo que les hauria vist feia temps en algun llibre de botanica, no se. De fet, ara recordo que vaig llegir coses sobre aquest arbre al bloc que tinc als links de la dreta, al d´amics arbres. Es veu que afecten les capes superficials del terreny degut als continguts de les seves fulles. No recordo pas que fos una especie autoctona, em sembla que es va introduir sota les ordres de la unio europea per tal de fer pasta de paper. A canvi es van carregar el bosc original, com també es va fer durant els anys de la dictadura en que es van plantar moltes zones amb pins, especies pirófiles, agreujant el risc d´incendi.

El lloc es molt maco, hem sembla que tornaré si puc. El riu es cabalós, discorre sobre una zona granitica, igual que la del Madriu a Andorra. Sorpren veure les cases dels poblets fetes amb blocs de granit, fins i tot blocs de granit en forma d´estaques rectangulars es troben clavats al terra sostenint enparrats de les vinyes. Per sort aquests dies no han sigut dels mes caniculars i a la nit es dorm bé. La gent es amable en general, almenys la que he conegut. Tornant al tema dels arbres, n´he vist de potser mes de 40 metres i troncs de mes de dos metres de diametre. Uns creixements impressionants. Estaria be de comparar una estació forestal d´aquí amb una de Lleida, de la plana, amb un clima bastant continental. El viatge en cotxe s´ha fet bastant llarg, 1136 km, pero val la pena.